El Col·lectiu de literatura Pep Sempere ha fet públic el seu llistat de llibres recomanats en valencià i castellà per a edats escolars. Podeu consultar-lo en l'enllaç que us deixem (http://dl.dropbox.com/u/449082/BibliografiaColij2009.pdf ) i també podeu visitar la seua pàgina punxat sobre les paraules de col·lectiu. Us reproduïm una part del que el col·lectiu diu sobre la bibliografia: "Aquesta bibliografia és un producte del treball continuat d’un equip de mestres des de 1983. En tot aquest temps cadascú dels llibres que aquí apareixen, i molts altres que no hi són, han estat llegits i debatuts, partint d’un anàlisi de continguts i d’utilització del llenguatge, dut a terme de la forma més rigorosa que hem estat capaços.
El resultat és una extensa relació de llibres, recomanats per edats (entenent aquesta recomanació de manera flexible, llibres aconsellables a partir d’un nombre concret d’anys), amb gran varietat de temes i plantejaments, que neix amb la vocació de ser un instrument que ajude a mestres, famílies, personal de biblioteques… a triar aquells llibres que van a posar en mans de xiquetes i xiquets, i a aquestos a apropar-se a la millor literatura que coneixem."
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Va caure de l’arbre l’última fulla, no pas pel vent; del vent, ni parlar-ne, que fou la caiguda per avorriment!.
Mar Pavón, D’il·lusió, Déu n’hi do! Il·lustracions de Rebecca Luciani. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (col·l. Els Flautats). Agafat del bloc Darabuc
AL REI EN JAUME EN EL 9 D´OCTUBRE. Magnànim Senyor que a esta terra
vingures per dar-nos els furs
I feres posar dalt dels murs
d´aquesta Ciutat, de la guerra
l´Ensenya barrada i glorosia, mil voltes valenta i triomfal. Senyor, diada solemnial és hui. Per això tremolosa ma veu us demana amb deler que feu, des de la tomba sagrada on guarda repòs vostre ser, que sia a València tornada la gran llibertat que robada va ser per un bort estranger.
MARIPOSA DEL AIRE
Mariposa del aire,
qué hermosa eres,
mariposa del aire
dorada y verde.
mariposa del aire,
¡quédate ahí, ahí, ahí!…
No te quieres parar,
pararte no quieres.
Mariposa del aire
dorada y verde.
Luz de candil,
mariposa del aire,
¡quédate ahí, ahí, ahí!…
¡Quédate ahí!
Mariposa, ¿estás ahí? Federico García Lorca
Un dels seus darrers poemes que hi ha deixat penjats en el seu bloc:
Sentado en el viejo sillón de la azotea
mientras repican los tambores del Viernes Santo
a los pies de mi vieja casa,
veo a mi padre perdido en el gran naufragio
de su España republicana.
Apenas una mueca de dolor,
una mirada ausente
y una lágrima limpia
por lo que nunca fue
aunque jamás
perdida la esperanza.
En memòria de la seua vida, exemple de dignitat i lluita al servei del poble.
El dia 4 de setembre de 1924 va ser el dia del naixement d'un gran poeta valencià, Vicent Andrés Estellés i per a celebrar el seu l'aniversari ací teniu una de les poesies que va escriure sobre la lluna.
Poema llegit per Joana Coves en l'acomiadament de Miquel, el marit de Mari Lo LLETRA A DOLORS Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. Miquel Marti i Pol del llibre d'absències.
Del blog de Sàlvia, la bibliotecaria de Cocentaina
Podeu imprimir-los tots o alguna pàgina que us interesse més premen el boto "print" Poemes de Tardor_ Poemas Del Otoño
El dia 4 de setembre, data del naixement de Vicent Andrés Estelles(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993),volem unir-nos a l'homenatge a aquest poeta i volem també aportar la nostra pedreta i recordar-lo amb una de les seues poesies. . Es tracta de celebrar anualment laDiada d'Estelles, una festa en homenatge a la nostra cultura i al gran poeta.
Us desitgem un inici de curs curull de sorpreses i caramull d'alegries i aprenentatges
TOT ESPERANT ULISSES
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
Tota la vida és un camí
tota la vida és buscar quelcom,
hi ha que acceptar-ho encara que dolgui,
ja que tota la vida és un comiat.
Sols aprens a viure quant aprens a acomiadar,
i a caminar en llibertat buscant el trobat,
mentre no t’hagis acomiadat
del que has caminat i del que has fet.
Acomiadar-se, es condició de tot el que es mou,
el que mou el temps,
com estaries vivint avui, sense haver-te acomiadat
d’ahir, com voldries viure tu demà sense acomiadar d’avui.
En el camí de la vida, sempre arriba el moment,
d’un acomiadament, bonic desafiament
per acostar-se a la maduresa de la vida
i estar ple d’un mateix i ser tu mateix.
Deixa córrer aquell riu de la vida,
per a que davant del teus ulls
corrin les aigües que no vas veure mai
i amb molt d’amor acomiadat dels teus millors amics.
"Ha sigut un poema d'En Ferran de Montagut, escrit avui dia 13 de Març del 2007, en el meu estudi el del “MAS EL SOL SOLET” en la Comarca de “L’ALTA-GARROTXA” Pirineus de (Girona) Catalunya."
Les correccions i reducció del poema són nostres. Donem les gràcies a Ferran Montagut per haver deixat el seu poema a l'abast de tothom. Us convidem a visitar la pàgina d'aquest home per veure el poema complet i d'altres obres d'ell. Si vols una versió de la poesia en PDF per a imprimir prem al següent enllaç
Ferran Oltra m'envia un document gràfic d'un cantant panameny nét d'un republicà valencià que li fa una cançó al seu avi. Em pareix que té prou entitat com per posar un enllaç a aquest bloc. Delecteu-se amb ell.
La nostra companya Adriana es casa. Serenata, poema i altres obsequis celebren la nostra joia pel seu casament. Li desitgem un futur ple de ventures i fortuna.
El soldado Trifaldón vive dentro de un melón
Las pepitas amarillas forman firme el batallón
Porompompon el soldado Trifaldón
Porompompon el soldado Trifaldón
Su espada es de chocolate, su escopeta es de turrón
de caluga es el sombrero del soldado Trifaldón,
un día va de paseo con todo su batallón
va marchando por el campo el soldado Trifaldón,
Porompompon el soldado Trifaldón,
Porompompon el soldado Trifaldón,
Un ejército de hormigas en correcta formación
se encuentra con las pepitas del soldado Trifaldón,
el que manda a las hormigas es un capitán gruñón
alto dice a las pepitas del soldado Trifaldón:
"A todo lo que sea dulce, agridulce o dulzón
Dice la hormiga furiosa al soldado Trifaldón"
Trifaldon mira su espada, su escopeta, el batallón
todo es dulce lo que lleva el soldado Trifaldón.
Espere un momentito no se apure tanto Don
somos el gran regimiento del soldado Trifaldón,
pero el capitán hormiga sin más le da un coscorrón
y cae de espalda al suelo el soldado Trifaldón
pero muy luego se para valiente como un león
y desenvaina su espada el soldado Trifaldón
y aunque es de chocolate le hace un gran chichón
a la hormiga capitana el soldado Trifaldón.
Todas las pepitas se ríen al ver a este hormigón
y el cototo que le hizo el soldado Trifaldón,
pero Trifaldon las calla
viendo que un gran lagrimón
está llorando la hormiga y el soldado Trifaldón
se acerca toma la hormiga
luego le pide perdón
pepitas y hormigas le aplauden al soldado Trifaldón
Y desde entonces están juntos
batallón con batallón
las pepitas y las hormigas mandadas por Trifaldón.
Porompompon el soldado Trifaldón
Porompompon el soldado Trifaldón
Autora Maria de la Luz Uribe Bloc de la seua filla amb algunes poesies i comentaris interessants per conèixer els últims anys de tan excel·lent escritora de poemes que captiven a grans i menuts.
Una cançó de bressol per als més menuts, que hem tret del seguent bloc i que us recomanem als qui us agrade la literatura infantil: Darabuc · literatura per a infants i joves
.jpg)
