Quan els senyors de les terres
diuen que les collites son escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.
Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.
Quan els paladins de la lluita
fan voleiar els estendards de l'honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.
quan els patriarques de la virtut
es planyen de la manca de tendresa
ja cal que us amageu ben amagats
de tot arreu us plouran anatemes.
I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?
Miquel Martí i Pol
dilluns, 17 de setembre del 2012
dilluns, 10 de setembre del 2012
Parole del tuffatore di Paestum, de Roberto Mussapi
Jo sóc l'ànima de ton pare, el capbussador:
t'he acompanyat cada nit, estic al teu costat,
conec com aleshores les teues zones d'ombra,
el llenguatge dels moviments traçat pel teu rostre,
res no ha canviat des d'aleshores, en aquest sentit.
Açò és el primer que he descobert,
el primer que volia dir-te; no canvia la percepció
dels teus instants, com no canviava
de nit, en el somni, o per la distància.
Sé que aquest alé meu (des del fons de l'aigua, entre les actínies)
serà per tu com ho foren les meves paraules fa temps:
que infonien records i coratge,
més que el vi o una dona que t'esguarda.
El meu primer descobriment, la meua primera veritat és que res
no es trenca en el secret de l'ànima.
La resta és confús, encara és d'hora
per cercar-ne una explicació,
coralls, actínies, vides que es dibuixen amb un moviment
d'aigua i despareixen a l'instant.
No tot és llum, transparència, silenci,
galeries d'obscuritat, respiracions contingudes, després veus
que en mi alenen com si jo parlara.
M'aboque a una fondària cada vegada més gran
i sent que una llum submergida em crida des d'orient:
no sé on s'acaba, per ara,
no sé qué és, però sè que amor
la mou i determina la seua respiració.
D'aquest viatge en parlaré més endavant,
quan l'experiència siga ja coneixença,
puc parlar-te del que vaig deixar
sobre la superfície blava de les aigües,
entre les arenes blanquíssimes, les palmeres,
l'ombra de les oliveres, el vi
vessat de les àmfores:
estima la terra roja a l'ocàs,
submergeix-te en la mar per jugar, com un tritó,
assaboreix la fruita, el pa, beu i menja,
escolta el riure de les noies,
busca llurs boques, riu i desespera't,
agraeix cada dia el teu país lluminós.
Jo no sóc ton pare sinó la seua ànima,
no sé el que visc però recorde,
la costa, las piscina, els colors que formen
l'estrany dibuix de la vida mortal.
Viu en aqueixa ceràmica enlluernadora i espera
el que sabré dir-te més endavant, a la fi del viatge.
Però ara que dorms com quan, al bressol,
semblava que hi cercares els secrets del món,
ara que tens les espatlles més amples i més clars els cabells,
escolta les paraules de la meua ànima:
no sé molt d'ella —de mi mateixa—
(és d'hora, fill, no en conec prou,
gairebé no he començat, estic nadant),
no penses en el meu cos (és tard,
perles, aquelles que foren els meus ulls,
i els meus ulls reduïts a coralls),
però conec llur maridatge,
quan vivien a l’uníson en el món
i ara jo, ànima de ton pare, el capbussador,
t'entregue només aquesta provada certesa
(des del fons de l'abisme, en el calfred del capbussament):
que també l'home pot estimar eternament.
(traducció de Josep Porcar)
Etiquetes de comentaris:
Roberto Mussapi
dilluns, 13 d’agost del 2012
Fragments de la Festa d'Elx
Germanes mies, jo voldria
fer certa petició aquest dia:
prec-vos no em vullau deixar
puix tant me mostrau amar.
....................................................
Oh, Apòstols e germans meus!
Veniu, plorem ab tristes veus,
car hui perdem tot nostre bé,
lo clar govern de nostra fe.
..............................................
Ab gran goig, sens improperi,
som ací en breu portats.
Cert és aquest gran misteri
ser ací tots ajustats.
De les parts d'ací estranyes
som venguts molt prestament,
passant viles i muntanyes
en menys temps d'un moment.
No deixeu passar l'oportunitat i aneu a veure El Misteri D'Elx
Misteri d'Elx - Representació completa from Patronat Misteri d'Elx on Vimeo.
dilluns, 6 d’agost del 2012
L'explicació de Joan Margarit
L’EXPLICACIÓ
De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.
N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.
Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.
N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.
Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.
Altres poemes de Joan Margarit : Després de somniar amb tú, L'amor que no m'espanta i Final de dia)
dilluns, 30 de juliol del 2012
dilluns, 23 de juliol del 2012
dilluns, 16 de juliol del 2012
Seré curioso de Quintin Cabrera,
De què es riuen els ministres? O per què aplaudeixen els ministres i diputats del pp mentre anuncien les mesures del primer rescat d'Espanya?
Quintin Cabrera
Quintin Cabrera
SERÉ CURIOSO
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
|
Etiquetes de comentaris:
Mario Benedeti,
Quintin Cabrera
dilluns, 9 de juliol del 2012
Cançó del pas de la tarda, Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda
(Salvador Espriu)
Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada.
Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat,
quan més perfecta mor la flor
a l'aire lleu, pel gran dolor
d'aquest camí de la mirada,
se'n va tranquil·la la tarda.
Etiquetes de comentaris:
Salvador Espriu
diumenge, 1 de juliol del 2012
Aquest estiu...
Aquestes frases curtes van ser concebudes per a pronunciar-se en veu alta com a desitjos per a celebrar l'estiu. Tu pots triar una, dues, tres o més i llegir-les cada cop que ho necessites... Que gaudiu l'estiu.
E S
T I U
A l’estiu
planifica’t ser positiu
A l’estiu
continua essent reivindicatiu
A l’estiu,
simplement viu, viu
Per l’estiu
al col·le no
cal que veniu
Quan ve
l’estiu esforça’t i riu, riu
Ara que
som a l’estiu
aprofita i escriu
Per l’estiu
alegria repartiu
Si ve l’estiu
voleu i feu
piu-piu
Tot l’estiu,
llegiu, llegiu
Ve l’estiu,
prepara't i ix del niu.
Quan ve
l’estiu no cal
que corregiu
També en
estiu sigues reflexiu
Ara que
som a l’estiu visita
el riu
Si ve
l’estiu practica activitats
motrius
Per l’estiu
solteu la perdiu
i ventileu la
matriu
Ara que
és estiu, agafa't
un descans intensiu
A l’estiu,
l’estrés no el
consentiu
Quan ve
l’estiu a la
platja u s’inscriu
I tota
faena prescriu
Aquest estiu
i tots els
estius que els
gaudiu.
dilluns, 25 de juny del 2012
UN I TOTS de JOAN BROSSA
UN I TOTS
Comprenc el meu lloc a l'Univers:
formo part d'una gran Vida
que acondueix els mons.
No crec pas que ningú sigui
una unitat separada de lluna
a lluna...
Tot està contingut en tot.
Espelmes i planetes.
JOAN BROSSA
Etiquetes de comentaris:
Joan Brossa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


