Ojala de Eduardo Galeano

  Libre te quiero

Libre te quiero,

como arroyo que brinca

de peña en peña.

Pero no mía.

Grande te quiero,

como monte preñado

de primavera.

Pero no mía.

Buena te quiero,

como pan que no sabe

su masa buena.

Pero no mía.

Alta te quiero,

como chopo que al cielo

se despereza.

Pero no mía.

Blanca te quiero,

como flor de azahares

sobre la tierra.

Pero no mía.

Pero no mía

ni de Dios ni de nadie

ni tuya siquiera.

  Agustín García Calvo

Escriptor. filòsof i poeta... ha mort el 01/11/2012. Llarga vida a la seua obra!

Alfabet (6)

Joy, de Robinson Jeffers

«Joy», de Robinson Jeffers Though joy is better than sorrow joy is not great; Peace is great, strength is great. Not for joy the stars burn, not for joy the vulture Spreads her gray sails in the air Over the mountain; not for joy the worn mountain Stands, while years like water Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird Nor star; and I seek joy.» The weakness of your breed: yet at length quietness Will cover those wistful eyes.

ALEGRIA (versió de Josep Porcar) Per bé que l'alegria és millor que la tristesa, l'alegria no és extraordinària; La pau és extraordinària, l'enteresa és extraordinària. No d'alegria espurnegen les estrelles, no d'alegria el voltor desplega a l'aire els seus grisos velams sobre la muntanya; no d'alegria la corcada muntanya hi roman, mentre els anys com l'aigua hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell ni estrella, i percaço l'alegria.» El defalliment de la teva raça: tot i així, l'assossec agombolarà encara aquests ulls somiadors.

Dormir, BARTOMEU RIBES GUASCH

DORMIR
Dormir amb el llop del somni.
Travessar la mar dels nàufrags.
Insistir i caure just
abans de perdre-ho tot.
Ser i a la vegada no
haver pogut ser mai res.
El desdoblament és gran,
enorme i panxut, grotesc.
Les ratlles de cada dia
s’endoblen com pals molt fins.
              Bartomeu Ribes Guasch

9 octubre, poema de Vicent Andrés Estellés

Sonata d'Isabel

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal.ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl.labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl.labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
               Vicent Andrés Estellés

Pluja, de Federico García Lorca

LLUVIA 

La lluvia tiene un vago secreto de ternura,
algo de soñolencia resignada y amable,
una música humilde se despierta con ella
que hace vibrar el alma dormida del paisaje. 

Es un besar azul que recibe la Tierra,
el mito primitivo que vuelve a realizarse.
El contacto ya frío de cielo y tierra viejos
con una mansedumbre de atardecer constante. 

Es la aurora del fruto. La que nos trae las flores
y nos unge de espíritu santo de los mares.
La que derrama vida sobre las sementeras
y en el alma tristeza de lo que no se sabe. 

La nostalgia terrible de una vida perdida,
el fatal sentimiento de haber nacido tarde,
o la ilusión inquieta de un mañana imposible
con la inquietud cercana del color de la carne. 

El amor se despierta en el gris de su ritmo,
nuestro cielo interior tiene un triunfo de sangre,
pero nuestro optimismo se convierte en tristeza
al contemplar las gotas muertas en los cristales. 

Y son las gotas: ojos de infinito que miran
al infinito blanco que les sirvió de madre. 

Cada gota de lluvia tiembla en el cristal turbio
y le dejan divinas heridas de diamante.
Son poetas del agua que han visto y que meditan
lo que la muchedumbre de los ríos no sabe. 

¡Oh lluvia silenciosa, sin tormentas ni vientos,
lluvia mansa y serena de esquila y luz suave,
lluvia buena y pacifica que eres la verdadera,
la que llorosa y triste sobre las cosas caes! 

¡Oh lluvia franciscana que llevas a tus gotas
almas de fuentes claras y humildes manantiales!
Cuando sobre los campos desciendes lentamente
las rosas de mi pecho con tus sonidos abres. 

El canto primitivo que dices al silencio
y la historia sonora que cuentas al ramaje
los comenta llorando mi corazón desierto
en un negro y profundo pentagrama sin clave. 

Mi alma tiene tristeza de la lluvia serena,
tristeza resignada de cosa irrealizable,
tengo en el horizonte un lucero encendido
y el corazón me impide que corra a contemplarte. 

¡Oh lluvia silenciosa que los árboles aman
y eres sobre el piano dulzura emocionante;
das al alma las mismas nieblas y resonancias
que pones en el alma dormida del paisaje! 

Federico García Lorca

Un poble de Núria Freixa

Un poble

(Núria Freixa)

Un poble és la gent que matina i treballa,

que et saluda al portal

quan camí de l’escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l’escala,

és l’avi al balcó i la seva mirada

per on passa, de nou, la vida passada.

És l’amic sense feina,

és l’amiga malalta,

són els dies de boira

o els d’un sol que t’esclafa.

Un poble és la plaça.

Les tertúlies al bar,

i la romeguera que et fa arribar tard.

Són les nits d’estiu, les d’aire candent,

i aquelles altres vora el foc roent.

Són tots els que arriben

i els que anem perdent.

Un poble és la pell

amb la que t’has vestit.

La parla, n’és l’esperit.

Quan els senyors

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites son escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.

Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.

Quan els paladins de la lluita
fan voleiar els estendards de l'honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.

quan els patriarques de la virtut 
es planyen de la manca de tendresa
ja cal que us amageu ben amagats
de tot arreu us plouran anatemes.

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

        Miquel Martí i Pol

Parole del tuffatore di Paestum, de Roberto Mussapi

Jo sóc l'ànima de ton pare, el capbussador:
t'he acompanyat cada nit, estic al teu costat,
conec com aleshores les teues zones d'ombra,
el llenguatge dels moviments traçat pel teu rostre,
res no ha canviat des d'aleshores, en aquest sentit.
Açò és el primer que he descobert,
el primer que volia dir-te; no canvia la percepció
dels teus instants, com no canviava 
de nit, en el somni, o per la distància.
Sé que aquest alé meu (des del fons de l'aigua, entre les actínies)
serà per tu com ho foren les meves paraules fa temps:
que infonien records i coratge,
més que el vi o una dona que t'esguarda.
El meu primer descobriment, la meua primera veritat és que res
no es trenca en el secret de l'ànima.
La resta és confús, encara és d'hora
per cercar-ne una explicació,
coralls, actínies, vides que es dibuixen amb un moviment
d'aigua i despareixen a l'instant.
No tot és llum, transparència, silenci,
galeries d'obscuritat, respiracions contingudes, després veus
que en mi alenen com si jo parlara.
M'aboque a una fondària cada vegada més gran
i sent que una llum submergida em crida des d'orient:
no sé on s'acaba, per ara,
no sé qué és, però sè que amor
la mou i determina la seua respiració.
D'aquest viatge en parlaré més endavant,
quan l'experiència siga ja coneixença,
puc parlar-te del que vaig deixar
sobre la superfície blava de les aigües,
entre les arenes blanquíssimes, les palmeres,
l'ombra de les oliveres, el vi
vessat de les àmfores:
estima la terra roja a l'ocàs,
submergeix-te en la mar per jugar, com un tritó,
assaboreix la fruita, el pa, beu i menja,
escolta el riure de les noies,
busca llurs boques, riu i desespera't,
agraeix cada dia el teu país lluminós.
Jo no sóc ton pare sinó la seua ànima,
no sé el que visc però recorde,
la costa, las piscina, els colors que formen
l'estrany dibuix de la vida mortal.
Viu en aqueixa ceràmica enlluernadora i espera
el que sabré dir-te més endavant, a la fi del viatge.
Però ara que dorms com quan, al bressol,
semblava que hi cercares els secrets del món,
ara que tens les espatlles més amples i més clars els cabells,
escolta les paraules de la meua ànima:
no sé molt d'ella —de mi mateixa—
(és d'hora, fill, no en conec prou,
gairebé no he començat, estic nadant),
no penses en el meu cos (és tard,
perles, aquelles que foren els meus ulls,
i els meus ulls reduïts a coralls),
però conec llur maridatge,
quan vivien a l’uníson en el món
i ara jo, ànima de ton pare, el capbussador,
t'entregue només aquesta provada certesa
(des del fons de l'abisme, en el calfred del capbussament):
que també l'home pot estimar eternament.
(traducció de Josep Porcar)