Sigues com un mort.

Això era un venerable mestre, en els seus ulls hi havia una reconfortant espurna de pau permanent. Només tenia un deixeble, a qui, de mica en mica, anava impartint l'ensenyament místic. Després d'anys d'ensenyaments, un dia el mestre es va dirigir al deixeble i li va ordenar:

- Acosta't al cementiri i, un cop allà, amb tota la força dels teus pulmons, comença a cridar tota mena d'afalacs als morts.

El deixeble va caminar fins a un cementiri proper. El silenci era colpidor. Va trencar la plàcida atmosfera del lloc cridant tota mena d'elogis als morts. Després va tornar al costat del seu mestre.

- Què et van respondre els morts?  -va preguntar el mestre.

- No em van dir res.

-En aquest cas, torna al cementiri i llança tota mena d'insults als morts.

El deixeble va tornar fins al cementiri. Amb totes les seves forces, va començar a deixar anar tota mena d'improperis contra els morts. Després d'uns minuts, va tornar al costat del mestre, que li va fer la mateixa pregunta, i va obtenir la mateixa resposta: "De nou res em van dir " .

I el mestre va concloure :

- Així has de ser tu: indiferent, com un mort, als afalacs i insults dels altres.

Tret de https://www.facebook.com/rincondeltibet

La pau, poesia d'Apel·les Mestres en el Dia Escolar de la Pau i la No-Violència

La pau

(Apel·les Mestres)

A la Haia hi ha un palau

de superba arquitectura:

és el temple de la Pau,

la Divinitat futura.

Però des que els sobirans

hi hostatjaren la Deessa,

no hem tornat més, els humans,

a contemplar sa bellesa.

I em temo que aqueix palau,

de tan magistral fatxada,

siga una presó on la Pau

hi deu viure engrillonada.

Copiada de http://bibliopoemes.blogspot.com.es/2013/01/la-pau-poesia-dapelles-mestres-en-el.html

Juan Gelman-Sobre la poesía

Ha mort Juan Gelman

La fugida

aelum, non animum mutant, qui trans mare currunt.
HORACI, Epistoles, Ad Bullatium, I, 11


I aleshores, per primera vegada,
aparegué la temptació de fugir.

S’aliaren tristesa i soledat, ensems
i tothora m’assetjaven, sense pausa,
atiant tota mena d’obsessions.

Decebut de mi mateix , entre neguits
i claustrofòbies inexplicables, cercava
signes d’assossec i de serenitat. En va.
Tard o d’hora, traspuntava la desesperació
vestida d’excuses i flaixos de fallides
que m’havien acompanyat des d’antic,
records de tot allò malmès de franc.
Tot plegat, una ensulsiada emocional,
sense llàgrimes, només entristiment;
i la felicitat refugiada en l’onanisme.

Sobre el tauler endauat de la meva vida, 
l’averany era, tanmateix, ineludible; 
estava en escac manifest i constant,
i qualsevol jugada en fals...
Calia, doncs, fugir o calia asserenar-se?

D’una banda, el murmuri de l’experiència
em mostrava els beneficis de ser prudent,
recordant-me el final d’altres disjuntives
malgrat la lluita interior i les sotragades. 

Quant a fugir, segons deia el vell poeta,
el màxim a què hom pot aspirar és a un canvi
d’horitzó, de cromatismes o de veïnatge;
les cabòries tothom se les endú amb ell, 
vagi on vagi.
Raül Torrent i Torrent 
http://relatsencatala.cat/relat/la-fugida/1047067

Un Nadal diferent

Com cada any, desitjo un Nadal diferent... Si és possible millor que l'anterior.

Per això potser ens caldrà obrir la porta de la nostra consciència. Buidar-la de tot allò que l’oprimeix: la nostàlgia, la por, la rancúnia, el ressentiment...

Llavors en el nostre cor hi haurà lloc per a l’esperança, la il·lusió, la generositat, 
l’estimació... També hi haurà lloc per el perdó.

I, tan sols llavors, sentirem el batec de la felicitat que farà onejar els nostres sentiments. 

I, tan sols llavors, posant-nos davant del mirall de la vida, podrem dibuixar un bell somriure. 

I, tan sols llavors, en els nostres ulls s’hi encendrà la llum d’aquells estels que van brillar el dia de Nadal.
Mª Lluïsa Vidal Salvat

MANEL - AL MAR !!!

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,

tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Privatitzar

Dues

Són dues poesies d'un facebook que vaig descobrir fa temps i que us recomane als amants de la poesia: https://www.facebook.com/groups/poetaris/?hc_location=stream

Montse Cercós Farreny

Imagina un món sense presses.
Fent possible els somnis.
Dibuixant camins imaginaris
que m’apropin més a tu.
Rescatant de l’oblid moments
on tot discorre lentament.
Vivint més intensament el moment.
Imagina que no calgui perde temps
contemplant la porta ja tancada.
Imagina que el món t’espera
                    Montse Cercós Farreny

145

 Arraulida sota la pluja,

 agulles d'estels

 es claven al meu cos,

 mullant de tu, el pensament.

http://encenallsdevida.blogspot.com.es/

Al vent de Raimon