Inici de tardor

 
La tardor m'arriba de puntetes,
sense fer soroll, ben quietament
acollint encara móres i oronetes
i mantenint el rostre resplendent.
No marxa pas de sobte
aquella claror d'estiu,
ni l'aire ros i càlid,
tampoc les llargues hores.
No fugen entusiasmes,
només impercentiblement
ens apropa els capvespres
difuminant colors plàcidament
i omplint-me els ulls de violetes.

(Carme Rosanas)

Tiempo sin tiempo

Preciso tiempo necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.

Mario Benedetti

Ara és demà de Miquel Marti i Pol

EL AMOR (Luis García Montero )

EL AMOR (Luis García Montero )

Las palabras son barcos y se pierden así, de boca en boca, como de niebla en niebla. Llevan su mercancía por las conversaciones sin encontrar un puerto, la noche que les pese igual que un ancla. Deben acostumbrarse a envejecer y vivir con paciencia de madera usada por las olas, irse descomponiendo, dañarse lentamente, hasta que a la bodega rutinaria llegue el mar y las hunda. Porque la vida entra en las palabras como el mar en un barco, cubre de tiempo el nombre de las cosas y lleva a la raíz de un adjetivo el cielo de una fecha, el balcón de una casa, la luz de una ciudad reflejada en un río. Por eso, niebla a niebla, cuando el amor invade las palabras, golpea sus paredes, marca en ellas los signos de una historia personal y deja en el pasado de los vocabularios sensaciones de frío y de calor, noches que son la noche, mares que son el mar, solitarios paseos con extensión de frase y trenes detenidos y canciones. Si el amor, como todo, es cuestión de palabras, acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma. [Más poemas de Luis García Montero ]  -  [Su Biografía]  -  [Galería de imágenes]

Deixa la teua flor que sure, de Lluís Alpera

Deixa la teua flor que sure 
entre els dits melangiosos de la fortuna. 
Els déus escamparan pròdigament damunt 
els astres llàgrimes de gessamins 
i aigües incommensurables per encabir-t'hi. 
Buguenvíl•lees i hores de nit circumdaran 
aquells anells de la vergonya, 
oblidada al meu sostre on tu i jo 
forçàvem l'aurora. Conjurs i dents 
de bruixa et diran el teu moment. 
Després d'un trencat temps de vidre, 
la papallona dels teus ulls volarà 
cap als nenúfars grocs de la teua cabellera. 
Una sentor d'ànsia de vida et surt 
de l'ullal del sexe, esplendorós 
en aigües de ningú. Treballa el teu fruit 
que somriu des de la indecisió. 
Fuig l'instant inútil del dubte. 
Estima, amb passió arravatadora, cada minut. 

Lluís Alpera

I LLUITAR:, de Joana Raspall

I LLUITAR:

‘Endavant!

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Ales i camins,(1991)

Ofici de mare de Fidel Gangonells

LA POMA ESCOLLIDA de Josep Carner

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Josep Carner

Mario Benedeti, Poemas Hagamos un trato y Tactica y Estrategia

LES ILLES, de Vicent Andrés Estelles

Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.


He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.


El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
És de debò que Eivissa s'ha casat?


Totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.


Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.


Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven