A Cristina que ens ha dit l'ùltim adeu

A la companya Cristina, mestra d'escola, que el dissabte 23 d'abril ens va deixar.

Flors de Camp que tant li agradaven.   VEstrada

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

Per Sant Jordi, una rosa i un llibre.

Reproduïm l'excel·lent post de Salvia en el seu bloc de bibliopoemes per al dia del llibre

http://bibliopoemes.blogspot.com/2011/04/les-roses-protagonistes-del-dia-de-sant.html

Les roses recordades
(Salvador Espriu)

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
La il·lustració és d'Iraida Llucià Bagüés.

Plany al mar de J.M. Serrat

A suggerència de Maite Dura posem aquesta cançó i també en consonància a la Setmana Cultural: "L'entorn un bé a compartir" Salut i natura

Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria...!)
ha estat el mar.

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

De la manera
que el desvalisen
i l'enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

¿On són els savis
i els poderosos
que s'anomenen
(ai, qui ho diria!)
conservadors?

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet.

Jo que volia
que m'enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!

I serem nosaltres (ai, qui ho diria!)
els qui t'enterrem.

Pare, de Joan Manuel Serrat

Pare, de Joan Manuel Serrat
Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.
De "Joan Manuel Serrat"

Tomás Luis de Victoria

Tomás Luis de Victoria

Alcapdavall, VIDA

...

Si la mort ve a buscar-me,

si la mort ve a buscar-me

té permís per entrar a casa,

però que sàpiga des d’ara

que mai no podré estimar-la.

I si amb ella he d’anar-me’n,

i si amb ella he d’anar-me’n,

tot allò que de mi quedi,

siguin cucs o sigui cendra

o un acord del meu viatge,

vull que cantin aquest signe... vida, vida!
...
Va ser recitat al soterrament d'Antonio Coves.

El torn de la mort

Dorm. dorm. ara dorm. dorm en l’etern ressò. dorm en el somni nostre. reposa en el no-res que en tu ens fa viure. reposa el teu repòs en tots nosaltres. dorm. ara dorm. dorm en el nom que et bressa. dorm en el ser més nostre. reposa el plàcid camí que ara ets. reposa endins d’aquest antic enyor. dorm. ara dorm. dorm en el teu record. dorm, que et vetllem el son. reposa en el nostre conhort que t’és. reposa aquest teu son que no s’adorm. dorm. ara dorm. dorm.                         Victor Sunyol

Per a Joana, el dia que son pare va faltar

No t'oblidem Ovidi, ets de vacances.

L'amic Pep em passa un disc homenatge a l'entranyable Ovidi i jo li dedico aquesta cançoneta de l'artista i poeta d'Alcoi.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
 Som els artistes: el cantant, el pallasso.

Cada dia té una fragància, d'Isabel Barriel

My_Baby_by_JazminArt

Cada dia té una fragància,

cada hora, un color

i les nits aromes de somnis

que apavaiguen la foscor.

Dilluns fa olor de llapis

dimarts de pèsols fins,

dimecres exhala núvols de tempesta

dijous és pintura a l'oli i vernís,

divendres, preludi airós de festa

i dissabte té l'aroma del paradís.

Diumenge fa olor de dolces pomes

que van perdent, ai!, el seu encís...

                                                                           Isabel Barriel

Visita el seu bloc: http://poesiaula.blogspot.com/2010/09/cada-dia-te-una-fragancia.html

Sirena de Maria Beneyto

  El 15 de març se'n va anar Maria Beneyto i la nostra poesia perd aquesta veu de dona tendra i forta. Tenia 85 anys. Volem retre un homenatge a Maria Beneyto. Homenatge que és reconeixement de l'escriptora, dels mons que ella ha creat en la seua literatura i que nosaltres, lectores i lectors agraïts, podem habitar feliçment.


SIRENA

Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla...)

Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l’aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri.

Imatge de deviantart, Punxeu sobre ella.

Dona de carn ací, dona de terra.
Ai ciutats de corall i flors marines,
món de l’aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades!

Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d’ecos
a dir-vos la paraula... Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més porta l’exili?

Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.

I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d’aigua tancada.
Ja no puc tornar més. ¿On sou, amigues?
¿On és la flor dels vostres cants nascuda?

Sóc criatura d’aigua en l’enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...?

                                    Maria Beneyto