La Jugada

Més austers, més austers!, diuen

els mateixos que no ho han sigut mai,

els mateixos que no ho són ara,

els mateixos que no ho seran.

Per als crèduls, la penitència

no és l’anunci de cap mal averany.

Per als adeptes, la recepta

no és cap indici de cinisme.

Per als indòcils, l’ultratge

no és encara l’última decepció.

Per als pobres, la immisericòrdia

no és embrió del gran rebuig.

Més austers, més austers!, clamen.

Una jugada fosca, freda, rodona.

Una jugada d’escac i mat… al peó.

               Josep Porcar

Rosas na roseira de Josep Porcar

Aneu fins la web de l'autor: http://www.porcar.net/http://www.porcar.net/

Un bon capbussó!

(Fina Girbés)

Submergir-se en la lectura

és d'allò més divertit.

Quan comença l'aventura,

el temps passa en un bufit.

Pots recórrer valls i serres,

pots ser un heroi valent

com ho era Esclafamuntanyes,

de cor humil i clement.

Submergir-se en la lectura

és capbussar-se en un mar

ple d'històries fabuloses

que no has de deixar passar.

Pots viure en palaus de marbre,

una princesa pots ser

i tu mateixa pots véncer

un gegant ferotge i cruel.

Siga de nit i de dia,

en qualsevol estació,

en aquest mar tan fantàstic

pega't un bon capbussó!

Reproducció d'una entrada de Sàlvia: http://bibliopoemes.blogspot.com.es/2011/04/poesies-sobre-el-llibre-la-lectura-i-el.html

La poesia

La poesia

Assumpció Estarriol La poesia, com l’alegria, s’encomana, com el camí, es va fent, com la sang, circula a gust, com el paisatge, t’asserena la mirada, com l’amistat, t’acompanya cada dia. La poesia, avui, ahir, demà i sempre. Tret de http://versos.cat/poema.php?id=506

Vents del poble de Miguel Hernandez

El 28 de març va fer setanta anys que va morir a la presó. 

Vientos del pueblo me llevan

Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.

No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones, 
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.

¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?

Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.

Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.

Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;
las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos, el cielo
ni se enturbia ni se acaba.
La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.

Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.

Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.

Fem vaga el 29 de març

La vaca cega de Joan Maragall

           La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el posat ferm d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum sota el sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall (Poesies, 1895)

Imatge treta del bloc vandreik ART

Luis Eduardo Aute

Diumenge va actuar a Elx. Us deixem una cançó del seu disc Intemperie. Recomanem que el compreu.

Alguien sueña por ahí
Dice el ágora que sabe,
Que no cabe que se acabe
Esta englobada civilización
Porque todo esta perfecto
Aunque no hay causa sin defecto
Incluso dios escribe un mal renglón

Y eso obliga a la defensa
Del botín de la despensa
Por si cede alguna recesión
Que el futuro está muy claro
Siempre que se ampare el paro
En una sostenible inanición

Dicen que todo está atado
Y bien atado a los mercados
Del poder social de la razón
Que hace suyo el pensamiento ilustre
De los mandamientos de la fe de la corporación

Y aunque lo hecho es un desecho
Que no hay quien ponga derecho
Dicen que esto tiene solución
Que no todo esta obsoleto
Porque aun queda el esqueleto
Que no devoró la corrupción

Cuidado lobbies y otros lobos de casino
Ojo que el Potosí ya no da más de si
Habéis vendido hasta los sueños al padrino
Pero no importa porque a la corta
Habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí
Alguien que sueñe, alguien que sueñe
Alguien que sueñe que alguien sueña por ahí

Dice el club de los expertos
Que hace falta un mar de muertos
Para que todo vaya mejor
por que la demografía
espura macroeconomia
Y no los hijos que trajo el amor

Y hay que hacerle un buen recorte
Porque así no hay quien soporte
El déficit del pálpito deudor
Y no ser nunca indulgentes
Con los mapas emergentes
Que aun distinguen precio de valor

Aseguran que esta crisis
Es como una grave tisis
Pero para nada terminal
Con la ciber biología
Junto a la tecno utopia
De la singularidad plural
Se producirá una especie
Creada para que desprecie
Todo compromiso laboral
Y así habrá que ser felices
En un mundo sin perdices
Mucho mas allá del bien y el mal

Cuidado lobbies y otros lobos de casino
Ojo que el Potosí ya no da más de si
Habéis vendido hasta los sueños al padrino
Pero no importa porque a la corta
Habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí
Alguien que sueñe, alguien que sueñe
Alguien que sueñe que alguien sueña por ahí

Alguien sueña …
Luis Eduardo Aute

Ha mort Teresa Pamies als 92 anys. A continuació us deixem un petit fragment (del llibre La filla del gudari) de la seu gran obra. 

"L'Elvira no va dir a la seva amiga Maite el que va passar a Figueres el dia que evacuaren el refugi de Breda després que les tropes de Franco entressin a Girona i llencessin a l'Onyar la bandera republicana que onejava al balcó de l’Ajuntament.

No li va dir que en aparèixer els avions alemanys al cel de l'Alt Empordà la gent saltà dels camions que els transportaven a França, es produí la desbandada, tots buscaven, enfollits, un lloc on protegir-se de les bombes i del foc de les metralladores dels caces enemics. En aquell infernal campi qui pugui es trobà separada de la mare. La Maite s'endugué els infants més petits a sota d'un túnel de desguàs, a recer del bombardeig aterridor. L'Elvira estava aterrida quan el mestre basc l'empenyé al fons d'un reguerot mentre xiulava la bomba que esclataria al mig de la carretera. El fred era intens i el vent de tramuntana ho sacsejava tot, asclant troncs d'arbres i arrencant marquesines.

EL mestre basc duia un capot de soldat amb el qual abrigà l'Elvira, que tremolava de fred i de por arrimada a la seva esquena. I allí va començar tot, per a mi. No vaig ser engendrada per un violador com m'havia insinuat gent de l'entorn familiar. Tampoc no sóc fruit d'un acte d'amor, sinó de la pietat i de la por.

La Maite no ho va saber mai. Cinquanta-tres anys més tard, la seva amiga Elvira li ho podia haver dit, però una mena de pudor i l'afecte per l'amiga d'adolescència li ho va impedir. 'Des de Figueres no ens vam tornar a veure –digué la Maite–; en acabar el bombardeig vam enfilar-nos al camió i dues hores després érem a Perpinyà, on el delegat del govern basc ens tenia preparat un refugi de trànsit. El nostre destí era Anglaterra, on ja funcionava una colònia per a infants d'Euskadi. ¿I vosaltres, Elvira, on vau anar a parar després de les bombes?'

Aquell era el moment de dir la veritat a l'amiga, però contestà: 'Vam tornar a casa. La mare em va trobar a la carretera morta de por i encara em va renyar per haver-me escapat, segons ella. Vam baixar a peu fins a Breda, on hi tenia uns oncles. Ens hi vam quedar uns mesos, fins que acabà la guerra. El meu germà Andreu havia mort a la serra de Pàndols. Quedàvem la mare i jo soles. Tornàrem al pis de Barcelona i la postguerra va ser més trista que la guerra'.

No li va dir, a l'amiga Maite, que a Figueres va quedar embarassada del mestre d'euskera ferit de guerra, al qual no tornà a veure mai més. I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits. Sempre guardem algun secret que no confessarem a ningú, no perquè sigui inconfessable, sinó perquè és part de nosaltres mateixos i revelar-los és autoamputar-se el cos i l'ànima.

Les quatre tardes al jardí de Maite foren repòs i bàlsam per al meu estat anímic, sotmès a tantes batzacades. La Begoña compartia aquell assossegament a una certa distància, mirant la seva mare contenta de ser amfitriona de l'única amiga que tingué en la vida."

(Del llibre La filla del gudari)

Radical de Pere Bessó.

Entrada copiada del bloc de Pere Bessó

RADICAL

Imatge presa de la xarxa

RADICAL

Passes el pont cap a la llarga marxa
com si fóra un interruptus de pel•lícula 
i en això se’n fugira més que la vida
l’experiència

-Jimmy Hendrix dixit

machine gun d’enlloc 

utopia-

de la ceguesa a la llum

però cap llamp a l’espill

el cuir adobat no et trencarà l’os del cor 

ni els pinyols de l’ànima

on doncs la vergonya el dubte

és precís calar foc a l’enginy dels corruptes

la pell suau del melicotó al sexe exsangüe de la mà que et colpeja

hores líquides enllà de la ràbia

ens mostren el camí

com el saxofó anònim en l’hora punta del desig

ens l’ensenya

amb els dits tacats de voluntat impura

en la revenja

(de Els colps de la sal, 2012)