dilluns, 8 de juny del 2015
dilluns, 11 de maig del 2015
DEL TEMPS PRESENT de Gaspar Jaen
Quin
temps haurà de ser aqueix que esperes,
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria?
Temps solitari on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d'un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s'ha acabat la partida
i hom sap ja els resultats.
No tindràs mai aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria?
Temps solitari on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d'un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s'ha acabat la partida
i hom sap ja els resultats.
No tindràs mai aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.
GASPAR
JAÉN I URBAN
dilluns, 27 d’abril del 2015
Plaer de viure de Montserrat Abelló
Plaer de viure
Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d'un gris lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d'un gris lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Montserrat Abelló
dilluns, 20 d’abril del 2015
Autopsicografia de Fernando Pessoa
Autopsicografia
El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que de veritat sent.
I aquells que llegeixen el que escriu
en el dolor llegit un bé senten,
no els dos que ell va patir,
només aquell que ells no tenen.
I així sobre rails
rodola, divertint la raó,
aquell tren de corda
que s'anomena el cor.
O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.
E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.
E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.
Recollit del bloc http://poesia4patis.blogspot.com.es/search?updated-max=2014-10-31T03:48:00-07:00&max-results=5&start=10&by-date=false
El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que de veritat sent.
I aquells que llegeixen el que escriu
en el dolor llegit un bé senten,
no els dos que ell va patir,
només aquell que ells no tenen.
I així sobre rails
rodola, divertint la raó,
aquell tren de corda
que s'anomena el cor.
O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.
E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.
E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.
Recollit del bloc http://poesia4patis.blogspot.com.es/search?updated-max=2014-10-31T03:48:00-07:00&max-results=5&start=10&by-date=false
dilluns, 13 d’abril del 2015
Humanitos de Eduardo Galeano
HUMANITOS
Darwin
nos informó que somos primos de los monos, no de los ángeles.
Después supimos
que veníamos de la selva africana
y que ninguna cigüeña nos había traído desde
París.
Y no hace mucho nos enteramos de que nuestros genes
son casi igualitos a
los genes de los ratones.
Ya no
sabemos si somos obras maestras de dios o chistes malos del diablo. Nosotros,
los humanitos:
los
exterminadores de todo,
los cazadores del prójimo,
los creadores de la bomba atómica, la bomba de hidrógeno y la bomba de neutrones,
los cazadores del prójimo,
los creadores de la bomba atómica, la bomba de hidrógeno y la bomba de neutrones,
que es la más saludable de todas porque liquida a las personas pero
deja intactas las cosas,
los únicos animales que inventan máquinas,
los únicos que viven al servicio de las máquinas que inventan,
los únicos que devoran su casa,
los únicos que envenenan el agua que les da de beber y la tierra que les da de comer,
los únicos capaces de alquilarse o venderse y de alquilar o vender a sus semejantes,
los únicos que matan por placer,
los únicos que torturan,
los únicos que violan.
Y también
los únicos que ríen,
los únicos que sueñan despiertos,
los que hacen seda de la baba del gusano,
los que convierten la basura en hermosura,
los que descubren colores que el arcoiris no conoce,
los que dan nuevas músicas a las voces del mundo
y crean palabras, para que no sean mudas
la realidad ni su memoria.
Eduardo Galeano
los únicos animales que inventan máquinas,
los únicos que viven al servicio de las máquinas que inventan,
los únicos que devoran su casa,
los únicos que envenenan el agua que les da de beber y la tierra que les da de comer,
los únicos capaces de alquilarse o venderse y de alquilar o vender a sus semejantes,
los únicos que matan por placer,
los únicos que torturan,
los únicos que violan.
Y también
los únicos que ríen,
los únicos que sueñan despiertos,
los que hacen seda de la baba del gusano,
los que convierten la basura en hermosura,
los que descubren colores que el arcoiris no conoce,
los que dan nuevas músicas a las voces del mundo
y crean palabras, para que no sean mudas
la realidad ni su memoria.
Eduardo Galeano
Eduardo
Galeano ens ha deixat, la seu obra literaria i el seu exemple d'home lluitador
perdurarà en la nostra memòria per sempre.
dilluns, 16 de març del 2015
dilluns, 9 de març del 2015
Enlloc (ara que ha sortit la parauleta)
- A la Lissiya Zeravla, pel seu suport moral i constant.
FRANCESC BOMBÍ-VILASECA
dilluns, 2 de març del 2015
Va ser per la nit, quant el vent va exhalar l'últim sospir
Nit materna
El mar negre no es veu, s’escolta.
Les canyes d’estiu es despullen
deixant un aroma a les rutes,
que són opaca llum de sorra.
Així, la lluna és l’espuma
de molts records sobre les ones
i jo una ombra que viatja,
que torna a la nit materna.
Sota les constel·lacions
la platja em regala
el seu so veritable.
Ser compassat.
Aconsegueixo mirar-te, realment.
Nit, lluna, món.
Lluís Viñas Marcus
El mar negre no es veu, s’escolta.
Les canyes d’estiu es despullen
deixant un aroma a les rutes,
que són opaca llum de sorra.
Així, la lluna és l’espuma
de molts records sobre les ones
i jo una ombra que viatja,
que torna a la nit materna.
Sota les constel·lacions
la platja em regala
el seu so veritable.
Ser compassat.
Aconsegueixo mirar-te, realment.
Nit, lluna, món.
Lluís Viñas Marcus
dilluns, 15 de desembre del 2014
No digues que no pot ser
Dius que no són bons temps per a l'amor —la vida t'espanta—,
que busques però no hi trobes l'esperança.
Assegures que el passat fou molt millor i dir això no et cansa,
també dius que la humanitat no avança.
No digues que no pot ser.
No parles, ja no vull escoltar res més.
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper.
No digues que no pot ser,
quan tot està predestinat a canviar.
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat.
Dius que són temps de ràbia i de dolor —quan no ho han sigut?, pregunte.
La felicitat és un estat presumpte.
Assegures que hi havia un temps més digne de memòria.
No serà que coneixes ben poc la història?
No digues que no pot ser.
No parles, ja no vull escoltar res més.
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper.
No digues que no pot ser,
quan tot està predestinat a canviar.
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat.
No digues que no pot ser.
Conservaré les ales.
Òscar Briz
que busques però no hi trobes l'esperança.
Assegures que el passat fou molt millor i dir això no et cansa,
també dius que la humanitat no avança.
No digues que no pot ser.
No parles, ja no vull escoltar res més.
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper.
No digues que no pot ser,
quan tot està predestinat a canviar.
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat.
Dius que són temps de ràbia i de dolor —quan no ho han sigut?, pregunte.
La felicitat és un estat presumpte.
Assegures que hi havia un temps més digne de memòria.
No serà que coneixes ben poc la història?
No digues que no pot ser.
No parles, ja no vull escoltar res més.
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper.
No digues que no pot ser,
quan tot està predestinat a canviar.
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat.
No digues que no pot ser.
Conservaré les ales.
Òscar Briz
diumenge, 7 de desembre del 2014
L'ILLA DELS ESTELS
.jpg)
Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
quan dels llavis surt
l'última paraula,
és després que veig la llum
i estic a punt de l'etern viatge.
La barca a port,
les vitualles preparades
amb els millors vestits
i les joies més lluents
emprenc un camí sense retorns
amb el cap seré
i tranquil·la la mirada
pujo a la barca
que el vent empeny
a la mercè dels deus
que m'acompanyen.
No sento el pas del temps
ni el dolor de l'enyorança
ni tan sols sento el plor
dels que un dia m'estimaren.
Visc en plenitud aquest moment
res no em falta
ja que ben a prop m'esperen
l'illa dels estels
i un poc de tot
el que he tingut fins ara.
Un llit de fulles de pampols,
una pedra grisa,
el frec de la tramuntana
el cel rogent del capvespre,
l'oreig,
la bonança,
la salabror del mar
i el perfum de la marea baixa.
Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
manca el vent
i la lluna surt rere una cala.
INÉS GUMÀ (No he pogut trobar cap referència d'aquesta poetessa)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
