dilluns, 3 d’agost del 2015

Intelectuales apolíticos, Otto René Castillo

Un día,
los intelectuales
apolíticos
de mi país
serán interrogados
por el hombre
sencillo
de nuestro pueblo.
Se les preguntará
sobre lo que hicieron
cuando
la patria se apagaba
lentamente,
como una hoguera dulce,
pequeña y sola.
No serán interrogados
sobre sus trajes,
ni sobre sus largas
siestas
después de la merienda,
tampoco sobre sus estériles
combates con la nada,
ni sobre su ontológica
manera
de llegar a las monedas.
No se les interrogará
sobre la mitología griega,
ni sobre el asco
que sintieron de sí,
cuando alguien, en su fondo,
se disponía a morir cobardemente.
Nada se les preguntará
sobre sus justificaciones
absurdas,
crecidas a la sombra
de una mentira rotunda.
Ese día vendrán los hombres sencillos.
Los que nunca cupieron
en los libros y versos
de los intelectuales apolíticos,
pero que llegaban todos los días
a dejarles la leche y el pan,
los huevos y las tortillas,
los que les cosían la ropa,
los que le manejaban los carros,
les cuidaban sus perros y jardines,
y trabajaban para ellos,
y preguntarán,
"¿Qué hicisteis cuando los pobres
sufrían, y se quemaba en ellos,
gravemente, la ternura y la vida?"
Intelectuales apolíticos
de mi dulce país,
no podréis responder nada.
Os devorará un buitre de silencio
las entrañas.
Os roerá el alma
vuestra propia miseria.
Y callaréis,
avergonzados de vosotros.

Otto René Castillo

dilluns, 13 de juliol del 2015

Mare Terra de Paquibel Server


dijous, 9 de juliol del 2015

Poesia sota el sol, Isabel Barriel


A la nit esclat d'estels

i de dia sol intens,
poesia a totes hores
mentre els mots fan nous cels.

A les cases, poesia,
a la mar i al camp i al cor,
poesia sota el sol
i amb la lluna el teu vers...

Isabel Barriel
La il·lustració és de Mioke.

dilluns, 29 de juny del 2015

Prop dels dinou, de Gabriel Ferrater i Soler

Quan falten dotze dies perquè facis,
Júlia, dinou anys,
Vull apuntar-te tres o quatre coses
(dinou no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, diràs. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d’ombres,
no sent al seu costat
l’esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d’una tarda que mor.
Dins de la cova s’hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però, quan creixes tu, et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no sagni
de cap empelt cruel.
No t’escoltis qui et parli d’egoisme:
t’has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinou anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.

dilluns, 22 de juny del 2015

De Núria Albertí

Aquest poema vol agrair la paciència i esforç del dia a dia d@ls mestr@s. Tothom hauria de fer classes alguna vegada per entendre moltes coses… ;-)

Guix o pissarra digital.
Tant se val!
Tu ens ensenyes un munt de coses
a les nostres ments curioses.
Infermera o cantant
artista o vigilant.
Quantes hores hem viscut plegats,
atrafegats.
Ara és l’hora dels adéus
i dir: nens desapareixeu!
Però et trobarem a faltar.
Bon estiu

dilluns, 15 de juny del 2015

Só qui só de Joan Timoneda

dilluns, 8 de juny del 2015

L'engany de Maria Beneyto



dilluns, 11 de maig del 2015

DEL TEMPS PRESENT de Gaspar Jaen















Quin temps haurà de ser aqueix que esperes, 
ja sense més present, 
tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria? 

Temps solitari on fer recompte 
de joventuts gastades, penediments, recança, 
on barrejar les dades 
i les xifres de tants anys, 
com qui juga a cartes 
amb una baralla ja vella i marcada, 
com qui mou els records, peces d'un escac 
sobre el tauler buit, 
quan ja s'ha acabat la partida 
i hom sap ja els resultats. 

No tindràs mai aqueix temps sense present, 
ja només de records, sense esperança: 
fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar 
la grandiosa maquinària de la vida, 
cels i llunes giraran sobre una pell 
que, encara que gastada, esperarà amb deler 
la tremolor del sol i la carícia.

GASPAR JAÉN I URBAN


dilluns, 27 d’abril del 2015

Plaer de viure de Montserrat Abelló

Plaer de viure


Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló

dilluns, 20 d’abril del 2015

Autopsicografia de Fernando Pessoa

Autopsicografia

El poeta és un fingidor.

Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que de veritat sent.

I aquells que llegeixen el que escriu

en el dolor llegit un bé senten,
no els dos que ell va patir,
només aquell que ells no tenen.

I així sobre rails

rodola, divertint la raó,
aquell tren de corda
que s'anomena el cor.


O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.
E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.
E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.


Recollit del bloc http://poesia4patis.blogspot.com.es/search?updated-max=2014-10-31T03:48:00-07:00&max-results=5&start=10&by-date=false