dilluns, 27 de gener de 2014

Sigues com un mort.



Això era un venerable mestre, en els seus ulls hi havia una reconfortant espurna de pau permanent. Només tenia un deixeble, a qui, de mica en mica, anava impartint l'ensenyament místic. Després d'anys d'ensenyaments, un dia el mestre es va dirigir al deixeble i li va ordenar:

- Acosta't al cementiri i, un cop allà, amb tota la força dels teus pulmons, comença a cridar tota mena d'afalacs als morts.

El deixeble va caminar fins a un cementiri proper. El silenci era colpidor. Va trencar la plàcida atmosfera del lloc cridant tota mena d'elogis als morts. Després va tornar al costat del seu mestre.

- Què et van respondre els morts?  -va preguntar el mestre.

- No em van dir res.

-En aquest cas, torna al cementiri i llança tota mena d'insults als morts.

El deixeble va tornar fins al cementiri. Amb totes les seves forces, va començar a deixar anar tota mena d'improperis contra els morts. Després d'uns minuts, va tornar al costat del mestre, que li va fer la mateixa pregunta, i va obtenir la mateixa resposta: "De nou res em van dir " .

I el mestre va concloure :

- Així has de ser tu: indiferent, com un mort, als afalacs i insults dels altres.

Tret de https://www.facebook.com/rincondeltibet

dilluns, 20 de gener de 2014

La pau, poesia d'Apel·les Mestres en el Dia Escolar de la Pau i la No-Violència




La pau

A la Haia hi ha un palau
de superba arquitectura:
és el temple de la Pau,
la Divinitat futura.
Però des que els sobirans
hi hostatjaren la Deessa,
no hem tornat més, els humans,
a contemplar sa bellesa.
I em temo que aqueix palau,
de tan magistral fatxada,
siga una presó on la Pau
hi deu viure engrillonada.

dimecres, 15 de gener de 2014

Juan Gelman-Sobre la poesía

Ha mort Juan Gelman

dilluns, 13 de gener de 2014

La fugida

aelum, non animum mutant, qui trans mare currunt.
HORACI, Epistoles, Ad Bullatium, I, 11


I aleshores, per primera vegada,
aparegué la temptació de fugir.

S’aliaren tristesa i soledat, ensems
i tothora m’assetjaven, sense pausa,
atiant tota mena d’obsessions.

Decebut de mi mateix , entre neguits
i claustrofòbies inexplicables, cercava
signes d’assossec i de serenitat. En va.
Tard o d’hora, traspuntava la desesperació
vestida d’excuses i flaixos de fallides
que m’havien acompanyat des d’antic,
records de tot allò malmès de franc.
Tot plegat, una ensulsiada emocional,
sense llàgrimes, només entristiment;
i la felicitat refugiada en l’onanisme.

Sobre el tauler endauat de la meva vida, 
l’averany era, tanmateix, ineludible; 
estava en escac manifest i constant,
i qualsevol jugada en fals...
Calia, doncs, fugir o calia asserenar-se?

D’una banda, el murmuri de l’experiència
em mostrava els beneficis de ser prudent,
recordant-me el final d’altres disjuntives
malgrat la lluita interior i les sotragades. 

Quant a fugir, segons deia el vell poeta,
el màxim a què hom pot aspirar és a un canvi
d’horitzó, de cromatismes o de veïnatge;
les cabòries tothom se les endú amb ell, 
vagi on vagi.

Raül Torrent i Torrent 
http://relatsencatala.cat/relat/la-fugida/1047067