dilluns, 15 de desembre de 2014

No digues que no pot ser

Dius que no són bons temps per a l'amor —la vida t'espanta—, 
que busques però no hi trobes l'esperança. 
Assegures que el passat fou molt millor i dir això no et cansa, 
també dius que la humanitat no avança. 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

Dius que són temps de ràbia i de dolor —quan no ho han sigut?, pregunte. 

La felicitat és un estat presumpte. 
Assegures que hi havia un temps més digne de memòria. 
No serà que coneixes ben poc la història? 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

No digues que no pot ser. 

Conservaré les ales.

Òscar Briz

diumenge, 7 de desembre de 2014

L'ILLA DELS ESTELS

(En homenatge al mestre Manolo Milan, que va ser director del C.P. Miguel de Cervantes i amic de molts de nosaltres. La poesia va ser llegida en el seu acomiadament 04/12/2014 . Els que t'estimem continuem el projecte d'escola pública al que tu tant vas contribuir. El teu record i vitalitat són presents entre nosaltres)

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
quan dels llavis surt
l'última paraula,
és després que veig la llum
i estic a punt de l'etern viatge.

La barca a port,
les vitualles preparades
amb els millors vestits
i les joies més lluents
emprenc un camí sense retorns
amb el cap seré
i tranquil·la la mirada
pujo a la barca
que el vent empeny
a la mercè dels deus
que m'acompanyen.

No sento el pas del temps
ni el dolor de l'enyorança
ni tan sols sento el plor
dels que un dia m'estimaren.

Visc en plenitud aquest moment
res no em falta
ja que ben a prop m'esperen
l'illa dels estels
i un poc de tot
el que he tingut fins ara.

Un llit de fulles de pampols,
una pedra grisa,
el frec de la tramuntana
el cel rogent del capvespre,
l'oreig,
la bonança,
la salabror del mar
i el perfum de la marea baixa.

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
manca el vent
i la lluna surt rere una cala.
           
 INÉS GUMÀ (No he pogut trobar cap referència d'aquesta poetessa)