dilluns, 24 de setembre de 2012

Un poble de Núria Freixa


Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l’escola hi dus la canalla.
És aquella veïna que et frega l’escala,
és l’avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l’amic sense feina,
és l’amiga malalta,
són els dies de boira
o els d’un sol que t’esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.
Són les nits d’estiu, les d’aire candent,
i aquelles altres vora el foc roent.

Són tots els que arriben
i els que anem perdent.
Un poble és la pell
amb la que t’has vestit.
La parla, n’és l’esperit.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Quan els senyors

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites son escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.

Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.

Quan els paladins de la lluita
fan voleiar els estendards de l'honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.

quan els patriarques de la virtut 
es planyen de la manca de tendresa
ja cal que us amageu ben amagats
de tot arreu us plouran anatemes.

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

        Miquel Martí i Pol

dilluns, 10 de setembre de 2012

Parole del tuffatore di Paestum, de Roberto Mussapi


Jo sóc l'ànima de ton pare, el capbussador:
t'he acompanyat cada nit, estic al teu costat,
conec com aleshores les teues zones d'ombra,
el llenguatge dels moviments traçat pel teu rostre,
res no ha canviat des d'aleshores, en aquest sentit.
Açò és el primer que he descobert,
el primer que volia dir-te; no canvia la percepció
dels teus instants, com no canviava 
de nit, en el somni, o per la distància.
Sé que aquest alé meu (des del fons de l'aigua, entre les actínies)
serà per tu com ho foren les meves paraules fa temps:
que infonien records i coratge,
més que el vi o una dona que t'esguarda.
El meu primer descobriment, la meua primera veritat és que res
no es trenca en el secret de l'ànima.
La resta és confús, encara és d'hora
per cercar-ne una explicació,
coralls, actínies, vides que es dibuixen amb un moviment
d'aigua i despareixen a l'instant.
No tot és llum, transparència, silenci,
galeries d'obscuritat, respiracions contingudes, després veus
que en mi alenen com si jo parlara.
M'aboque a una fondària cada vegada més gran
i sent que una llum submergida em crida des d'orient:
no sé on s'acaba, per ara,
no sé qué és, però sè que amor
la mou i determina la seua respiració.
D'aquest viatge en parlaré més endavant,
quan l'experiència siga ja coneixença,
puc parlar-te del que vaig deixar
sobre la superfície blava de les aigües,
entre les arenes blanquíssimes, les palmeres,
l'ombra de les oliveres, el vi
vessat de les àmfores:
estima la terra roja a l'ocàs,
submergeix-te en la mar per jugar, com un tritó,
assaboreix la fruita, el pa, beu i menja,
escolta el riure de les noies,
busca llurs boques, riu i desespera't,
agraeix cada dia el teu país lluminós.
Jo no sóc ton pare sinó la seua ànima,
no sé el que visc però recorde,
la costa, las piscina, els colors que formen
l'estrany dibuix de la vida mortal.
Viu en aqueixa ceràmica enlluernadora i espera
el que sabré dir-te més endavant, a la fi del viatge.
Però ara que dorms com quan, al bressol,
semblava que hi cercares els secrets del món,
ara que tens les espatlles més amples i més clars els cabells,
escolta les paraules de la meua ànima:
no sé molt d'ella —de mi mateixa—
(és d'hora, fill, no en conec prou,
gairebé no he començat, estic nadant),
no penses en el meu cos (és tard,
perles, aquelles que foren els meus ulls,
i els meus ulls reduïts a coralls),
però conec llur maridatge,
quan vivien a l’uníson en el món
i ara jo, ànima de ton pare, el capbussador,
t'entregue només aquesta provada certesa
(des del fons de l'abisme, en el calfred del capbussament):
que també l'home pot estimar eternament.

(traducció de Josep Porcar)