dijous, 29 de març del 2012

dilluns, 26 de març del 2012

La vaca cega de Joan Maragall

           La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall (Poesies, 1895)
Imatge treta del bloc vandreik ART


dilluns, 19 de març del 2012

Luis Eduardo Aute

Diumenge va actuar a Elx. Us deixem una cançó del seu disc Intemperie. Recomanem que el compreu.

Alguien sueña por ahí

Dice el ágora que sabe,
Que no cabe que se acabe
Esta englobada civilización
Porque todo esta perfecto
Aunque no hay causa sin defecto
Incluso dios escribe un mal renglón

Y eso obliga a la defensa
Del botín de la despensa
Por si cede alguna recesión
Que el futuro está muy claro
Siempre que se ampare el paro
En una sostenible inanición

Dicen que todo está atado
Y bien atado a los mercados
Del poder social de la razón
Que hace suyo el pensamiento ilustre
De los mandamientos de la fe de la corporación

Y aunque lo hecho es un desecho
Que no hay quien ponga derecho
Dicen que esto tiene solución
Que no todo esta obsoleto
Porque aun queda el esqueleto
Que no devoró la corrupción

Cuidado lobbies y otros lobos de casino
Ojo que el Potosí ya no da más de si
Habéis vendido hasta los sueños al padrino
Pero no importa porque a la corta
Habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí
Alguien que sueñe, alguien que sueñe
Alguien que sueñe que alguien sueña por ahí

Dice el club de los expertos
Que hace falta un mar de muertos
Para que todo vaya mejor
por que la demografía
espura macroeconomia
Y no los hijos que trajo el amor

Y hay que hacerle un buen recorte
Porque así no hay quien soporte
El déficit del pálpito deudor
Y no ser nunca indulgentes
Con los mapas emergentes
Que aun distinguen precio de valor

Aseguran que esta crisis
Es como una grave tisis
Pero para nada terminal
Con la ciber biología
Junto a la tecno utopia
De la singularidad plural
Se producirá una especie
Creada para que desprecie
Todo compromiso laboral
Y así habrá que ser felices
En un mundo sin perdices
Mucho mas allá del bien y el mal

Cuidado lobbies y otros lobos de casino
Ojo que el Potosí ya no da más de si
Habéis vendido hasta los sueños al padrino
Pero no importa porque a la corta
Habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí
Alguien que sueñe, alguien que sueñe
Alguien que sueñe que alguien sueña por ahí

Alguien sueña …
Luis Eduardo Aute

dimarts, 13 de març del 2012

Ha mort Teresa Pamies als 92 anys. A continuació us deixem un petit fragment (del llibre La filla del gudari) de la seu gran obra. 
"L'Elvira no va dir a la seva amiga Maite el que va passar a Figueres el dia que evacuaren el refugi de Breda després que les tropes de Franco entressin a Girona i llencessin a l'Onyar la bandera republicana que onejava al balcó de l’Ajuntament.

No li va dir que en aparèixer els avions alemanys al cel de l'Alt Empordà la gent saltà dels camions que els transportaven a França, es produí la desbandada, tots buscaven, enfollits, un lloc on protegir-se de les bombes i del foc de les metralladores dels caces enemics. En aquell infernal campi qui pugui es trobà separada de la mare. La Maite s'endugué els infants més petits a sota d'un túnel de desguàs, a recer del bombardeig aterridor. L'Elvira estava aterrida quan el mestre basc l'empenyé al fons d'un reguerot mentre xiulava la bomba que esclataria al mig de la carretera. El fred era intens i el vent de tramuntana ho sacsejava tot, asclant troncs d'arbres i arrencant marquesines.

EL mestre basc duia un capot de soldat amb el qual abrigà l'Elvira, que tremolava de fred i de por arrimada a la seva esquena. I allí va començar tot, per a mi. No vaig ser engendrada per un violador com m'havia insinuat gent de l'entorn familiar. Tampoc no sóc fruit d'un acte d'amor, sinó de la pietat i de la por.

La Maite no ho va saber mai. Cinquanta-tres anys més tard, la seva amiga Elvira li ho podia haver dit, però una mena de pudor i l'afecte per l'amiga d'adolescència li ho va impedir. 'Des de Figueres no ens vam tornar a veure –digué la Maite–; en acabar el bombardeig vam enfilar-nos al camió i dues hores després érem a Perpinyà, on el delegat del govern basc ens tenia preparat un refugi de trànsit. El nostre destí era Anglaterra, on ja funcionava una colònia per a infants d'Euskadi. ¿I vosaltres, Elvira, on vau anar a parar després de les bombes?'

Aquell era el moment de dir la veritat a l'amiga, però contestà: 'Vam tornar a casa. La mare em va trobar a la carretera morta de por i encara em va renyar per haver-me escapat, segons ella. Vam baixar a peu fins a Breda, on hi tenia uns oncles. Ens hi vam quedar uns mesos, fins que acabà la guerra. El meu germà Andreu havia mort a la serra de Pàndols. Quedàvem la mare i jo soles. Tornàrem al pis de Barcelona i la postguerra va ser més trista que la guerra'.

No li va dir, a l'amiga Maite, que a Figueres va quedar embarassada del mestre d'euskera ferit de guerra, al qual no tornà a veure mai més. I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits. Sempre guardem algun secret que no confessarem a ningú, no perquè sigui inconfessable, sinó perquè és part de nosaltres mateixos i revelar-los és autoamputar-se el cos i l'ànima.

Les quatre tardes al jardí de Maite foren repòs i bàlsam per al meu estat anímic, sotmès a tantes batzacades. La Begoña compartia aquell assossegament a una certa distància, mirant la seva mare contenta de ser amfitriona de l'única amiga que tingué en la vida."

(Del llibre La filla del gudari)

dilluns, 12 de març del 2012

Radical de Pere Bessó.

Entrada copiada del bloc de Pere Bessó

RADICAL

Imatge presa de la xarxa

RADICAL

Passes el pont cap a la llarga marxa
com si fóra un interruptus de pel•lícula 
i en això se’n fugira més que la vida
l’experiència
-Jimmy Hendrix dixit
machine gun d’enlloc 
utopia-
de la ceguesa a la llum
però cap llamp a l’espill
el cuir adobat no et trencarà l’os del cor 
ni els pinyols de l’ànima
on doncs la vergonya el dubte
és precís calar foc a l’enginy dels corruptes
la pell suau del melicotó al sexe exsangüe de la mà que et colpeja
hores líquides enllà de la ràbia
ens mostren el camí
com el saxofó anònim en l’hora punta del desig
ens l’ensenya
amb els dits tacats de voluntat impura
en la revenja
(de Els colps de la sal, 2012) 

dimecres, 7 de març del 2012

8 de març Dia de la Dona.

DONA  DRAC:
Dones, baixau, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre 
de l’alliberament.
     Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.

     Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.
     Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament.

Aquesta poesia és un fragment de l'espectacle Dona Drac que hem trobat a la pàgina http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/recitals4/donadrac.html

Calendari de la Dona.

Clica sobre la imatge per a baixar-te el calendari 2012 de la Dona.

dilluns, 5 de març del 2012

Sal Oberta

Fragment del llibre: "Sal oberta" de Maria-Merce Marçal


Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.