dilluns, 15 de desembre de 2014

No digues que no pot ser

Dius que no són bons temps per a l'amor —la vida t'espanta—, 
que busques però no hi trobes l'esperança. 
Assegures que el passat fou molt millor i dir això no et cansa, 
també dius que la humanitat no avança. 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

Dius que són temps de ràbia i de dolor —quan no ho han sigut?, pregunte. 

La felicitat és un estat presumpte. 
Assegures que hi havia un temps més digne de memòria. 
No serà que coneixes ben poc la història? 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

No digues que no pot ser. 

Conservaré les ales.

Òscar Briz

diumenge, 7 de desembre de 2014

L'ILLA DELS ESTELS

(En homenatge al mestre Manolo Milan, que va ser director del C.P. Miguel de Cervantes i amic de molts de nosaltres. La poesia va ser llegida en el seu acomiadament 04/12/2014 . Els que t'estimem continuem el projecte d'escola pública al que tu tant vas contribuir. El teu record i vitalitat són presents entre nosaltres)

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
quan dels llavis surt
l'última paraula,
és després que veig la llum
i estic a punt de l'etern viatge.

La barca a port,
les vitualles preparades
amb els millors vestits
i les joies més lluents
emprenc un camí sense retorns
amb el cap seré
i tranquil·la la mirada
pujo a la barca
que el vent empeny
a la mercè dels deus
que m'acompanyen.

No sento el pas del temps
ni el dolor de l'enyorança
ni tan sols sento el plor
dels que un dia m'estimaren.

Visc en plenitud aquest moment
res no em falta
ja que ben a prop m'esperen
l'illa dels estels
i un poc de tot
el que he tingut fins ara.

Un llit de fulles de pampols,
una pedra grisa,
el frec de la tramuntana
el cel rogent del capvespre,
l'oreig,
la bonança,
la salabror del mar
i el perfum de la marea baixa.

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
manca el vent
i la lluna surt rere una cala.
           
 INÉS GUMÀ (No he pogut trobar cap referència d'aquesta poetessa)

dilluns, 24 de novembre de 2014

La gavina, Frederic Sirés i Puig


La gavina

Oh, gavina voladora, que volteges sobre el mar, 
i al pas del vent mar enfora vas volant fins a arribar 
a la platja assolejada, platja de dolços records, 
on dia i nit i fa estada la nina del meus amors. 

Quan la vegis sola, prop la quieta onada, 
dóna-li la besada que li envio més fervent 
Digues-li que sento dolça melangia, 
i que en ella penso en tot moment. 

Oh, si igual que tu gavina, la mar pogués travessar, 
fins a arribar a la platja, on tan dolç és recordar, 
i veure la imatge bruna en el seu bell despertar, 
de la nina que entre somnis és tan grat d'acariciar 

Quan la vegis sola, prop la quieta onada, 
dóna-li la besada que li envio més fervent 
Digues-li que sento dolça melangia, 
i que en ella penso en tot moment. 

Frederic Sirés i Puig 
(Begur, 1899 - Palafrugell, 1971) 
La gavina

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Inici de tardor

 
La tardor m'arriba de puntetes,
sense fer soroll, ben quietament
acollint encara móres i oronetes
i mantenint el rostre resplendent.
No marxa pas de sobte
aquella claror d'estiu,
ni l'aire ros i càlid,
tampoc les llargues hores.
No fugen entusiasmes,
només impercentiblement
ens apropa els capvespres
difuminant colors plàcidament
i omplint-me els ulls de violetes.
(Carme Rosanas)

dilluns, 1 de setembre de 2014

Tiempo sin tiempo


Preciso tiempo necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.


Mario Benedetti

dilluns, 30 de juny de 2014

dilluns, 23 de juny de 2014

EL AMOR (Luis García Montero )

EL AMOR
(Luis García Montero )


Las palabras son barcos
y se pierden así, de boca en boca,
como de niebla en niebla.
Llevan su mercancía por las conversaciones
sin encontrar un puerto,
la noche que les pese igual que un ancla.

Deben acostumbrarse a envejecer
y vivir con paciencia de madera
usada por las olas,
irse descomponiendo, dañarse lentamente,
hasta que a la bodega rutinaria
llegue el mar y las hunda.

Porque la vida entra en las palabras
como el mar en un barco,
cubre de tiempo el nombre de las cosas
y lleva a la raíz de un adjetivo
el cielo de una fecha,
el balcón de una casa,
la luz de una ciudad reflejada en un río.

Por eso, niebla a niebla,
cuando el amor invade las palabras,
golpea sus paredes, marca en ellas
los signos de una historia personal
y deja en el pasado de los vocabularios
sensaciones de frío y de calor,
noches que son la noche,
mares que son el mar,
solitarios paseos con extensión de frase
y trenes detenidos y canciones.

Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma.
[Más poemas de Luis García Montero ]  -  [Su Biografía]  -  [Galería de imágenes] 

dilluns, 2 de juny de 2014

Deixa la teua flor que sure, de Lluís Alpera

Deixa la teua flor que sure 
entre els dits melangiosos de la fortuna. 
Els déus escamparan pròdigament damunt 
els astres llàgrimes de gessamins 
i aigües incommensurables per encabir-t'hi. 
Buguenvíl•lees i hores de nit circumdaran 
aquells anells de la vergonya, 
oblidada al meu sostre on tu i jo 
forçàvem l'aurora. Conjurs i dents 
de bruixa et diran el teu moment. 
Després d'un trencat temps de vidre, 
la papallona dels teus ulls volarà 
cap als nenúfars grocs de la teua cabellera. 
Una sentor d'ànsia de vida et surt 
de l'ullal del sexe, esplendorós 
en aigües de ningú. Treballa el teu fruit 
que somriu des de la indecisió. 
Fuig l'instant inútil del dubte. 
Estima, amb passió arravatadora, cada minut. 


Lluís Alpera

dilluns, 12 de maig de 2014

I LLUITAR:, de Joana Raspall

I LLUITAR:
‘Endavant!

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Ales i camins,(1991)

dilluns, 5 de maig de 2014

dilluns, 28 d’abril de 2014

LA POMA ESCOLLIDA de Josep Carner



Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?


Josep Carner

dilluns, 7 d’abril de 2014

LES ILLES, de Vicent Andrés Estelles

Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.


He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.


El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
És de debò que Eivissa s'ha casat?


Totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.


Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.


Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven


dilluns, 31 de març de 2014

dijous, 20 de març de 2014

Doña Primavera (Gabriela Mistral)

Según cálculos del Observatorio Astronómico Nacional (Instituto Geográfico Nacional - Ministerio de Fomento), la primavera de 2014 comenzará el jueves 20 de marzo a las 17h 57m hora oficial peninsular, a las 16h 57m en Canarias. Esta estación durará 92 días y 18 horas, y terminará el 21 de junio con el comienzo del verano.


Doña Primavera

viste que es primor,

de blanco, tal como
limonero en flor. 


Lleva por sandalias

una anchas hojas
y por caravanas
unas fucsias rojas. 


¡Salid a encontrarla

por esos caminos!
¡Va loca de soles
y loca de trinos! 


Doña Primavera,

de aliento fecundo,
se ríe de todas
las penas del mundo... 


No cree al que le hable

de las vidas ruines.
¿Cómo va a entenderlas
entre los jazmines? 


¿Cómo va a entenderlas

junto a las fuentes
de espejos dorados
y cantos ardientes? 


De la tierra enferma

en las hondas grietas,
enciende rosales
de rojas piruetas. 


Pone sus encajes,

prende sus verduras,
en la piedra triste
de las sepulturas... 


Doña Primavera

de manos gloriosas,
haz que por la vida
derramemos rosas: 


Rosas de alegría,

rosas de perdón,
rosas de cariño
y de abnegación.


La il·lustració és de Brian Wildsmith.

dilluns, 17 de març de 2014

Que ve l’Amor, que ve l’Amor, que ve l’Amor ressonant com un exèrcit de timbals!


TERESA RAMPELL DE MANEL
El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l’ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l’altra banda del carrer.
Mmmm, so d’un motor accelerant sobre el Pont de Vallcarca.
Que soni un rock’n’roll, que baixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s’il•lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se’l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
que ve l’Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L’Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l’Amor, per fi, retorna a la ciutat!
Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t’apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d’homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien en trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
que ve l’Amor ressonant com un incendi de timbals!
L’Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l’Amor, per fi, retorna a la ciutat!
L’Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t’hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s’hi amaga. 
L’Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada.

http://www.manelweb.com/index.php
Si voleu veure'ls en directe 


dilluns, 10 de març de 2014

Vuit de març de Maria-Mercè Marçal















Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Maria-Mercè Marçal

dilluns, 3 de març de 2014

He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
(1980)
Salvador Espriu i canta Raimon

dilluns, 24 de febrer de 2014

Qualsevol nit pot sortir el sol


Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets,
al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili
i en Simbad,
l’Ali Babà i Gulliver.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.


Hola Jaimito! Donya Urraca!
i En Carpanta i Barba-azul,
i Frankestein i l’home llop,
el compte Dràcula i Tarzan,
la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta Marieta de l’ull viu
ve amb un soldat.
Els Reis d’Orient, Papà Noël,
el Pato Donald i Pascual.
La Pepa maca i Superman.

Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i Taxi Key,
Roberto Alcázar i Pedrín,
l’Home del sac i en Patufet,
senyor Charlot i  senyor Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos,
agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises
i el capitán Trueno amb patinet.

A les dotze han arribat
la fada bona i Ventafocs
en Tom i Jerry, la Bruixa Calitxa,
Bambi i Mobby Dick,
i l’emperadriu Sissí.

Mortadelo i Filemón
i Guillem Brown i Guillem Tell
la caputxeta vermelleta
el llop ferotge,
el caganer,  amb Cocoliso i  amb Popeie.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, jo me n'adon que tan sols
hi faltes tu...

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l'espai...
Qualsevol nit pot sortir el sol.
Jaume Sisa

dilluns, 17 de febrer de 2014

CARNESTOLTES 2014


Cancó popular catalana


Carnestoltes quinze voltes,
i Nadal de mes en mes,
cada dia fossin festes,
i la Quaresma mai vingués.

Carnestoltes en són fredes
i són de poca virtut,
quantes hi ha que ballen, ballen,
amb el ventre sempre buit.

Carnestoltes quan arriba
no són festes de pietat,
llicencioses i profanes,
ocasions de fer pecat.

Ai, mares a la canalla
poseu-los un bon vestit
per anar a veure en Carnestoltes
que és un home divertit.


Tramontana s’és girada
per amunt i per avall,
per les dones xocolata
Iipels homes un boscall.

La Quaresma és arribada,
Ja ho podeu considerar,
No podreu menjar costelles
Sinó ous amb bacallà.

dilluns, 3 de febrer de 2014

EL MISTERI


Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.
Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.
 
 Joan Perucho

dilluns, 27 de gener de 2014

Sigues com un mort.



Això era un venerable mestre, en els seus ulls hi havia una reconfortant espurna de pau permanent. Només tenia un deixeble, a qui, de mica en mica, anava impartint l'ensenyament místic. Després d'anys d'ensenyaments, un dia el mestre es va dirigir al deixeble i li va ordenar:

- Acosta't al cementiri i, un cop allà, amb tota la força dels teus pulmons, comença a cridar tota mena d'afalacs als morts.

El deixeble va caminar fins a un cementiri proper. El silenci era colpidor. Va trencar la plàcida atmosfera del lloc cridant tota mena d'elogis als morts. Després va tornar al costat del seu mestre.

- Què et van respondre els morts?  -va preguntar el mestre.

- No em van dir res.

-En aquest cas, torna al cementiri i llança tota mena d'insults als morts.

El deixeble va tornar fins al cementiri. Amb totes les seves forces, va començar a deixar anar tota mena d'improperis contra els morts. Després d'uns minuts, va tornar al costat del mestre, que li va fer la mateixa pregunta, i va obtenir la mateixa resposta: "De nou res em van dir " .

I el mestre va concloure :

- Així has de ser tu: indiferent, com un mort, als afalacs i insults dels altres.

Tret de https://www.facebook.com/rincondeltibet

dilluns, 20 de gener de 2014

La pau, poesia d'Apel·les Mestres en el Dia Escolar de la Pau i la No-Violència




La pau

A la Haia hi ha un palau
de superba arquitectura:
és el temple de la Pau,
la Divinitat futura.
Però des que els sobirans
hi hostatjaren la Deessa,
no hem tornat més, els humans,
a contemplar sa bellesa.
I em temo que aqueix palau,
de tan magistral fatxada,
siga una presó on la Pau
hi deu viure engrillonada.

dimecres, 15 de gener de 2014

Juan Gelman-Sobre la poesía

Ha mort Juan Gelman

dilluns, 13 de gener de 2014

La fugida

aelum, non animum mutant, qui trans mare currunt.
HORACI, Epistoles, Ad Bullatium, I, 11


I aleshores, per primera vegada,
aparegué la temptació de fugir.

S’aliaren tristesa i soledat, ensems
i tothora m’assetjaven, sense pausa,
atiant tota mena d’obsessions.

Decebut de mi mateix , entre neguits
i claustrofòbies inexplicables, cercava
signes d’assossec i de serenitat. En va.
Tard o d’hora, traspuntava la desesperació
vestida d’excuses i flaixos de fallides
que m’havien acompanyat des d’antic,
records de tot allò malmès de franc.
Tot plegat, una ensulsiada emocional,
sense llàgrimes, només entristiment;
i la felicitat refugiada en l’onanisme.

Sobre el tauler endauat de la meva vida, 
l’averany era, tanmateix, ineludible; 
estava en escac manifest i constant,
i qualsevol jugada en fals...
Calia, doncs, fugir o calia asserenar-se?

D’una banda, el murmuri de l’experiència
em mostrava els beneficis de ser prudent,
recordant-me el final d’altres disjuntives
malgrat la lluita interior i les sotragades. 

Quant a fugir, segons deia el vell poeta,
el màxim a què hom pot aspirar és a un canvi
d’horitzó, de cromatismes o de veïnatge;
les cabòries tothom se les endú amb ell, 
vagi on vagi.

Raül Torrent i Torrent 
http://relatsencatala.cat/relat/la-fugida/1047067