dilluns, 31 de desembre de 2012

CLAMOR A LAS DOCE Y UN MINUTO


CLAMOR A LAS DOCE Y UN MINUTO

He plegado las horas de mañana
en el hatillo de mis esperanzas.

He recogido a las doce y un minuto
las velas henchidas de rabia y
de desencanto.

He arribado cansado y desnortado
en el puerto mugriento,
con las suelas de mis labios
desgastadas de tanto llanto.

He llegado arrodillado a la
sombra de la taberna y el canto
para beber en un orinal viejo
el sudor de mis antepasados.

He dicho basta solo en mi cuarto
mientras en la calle las esquinas 
doloridas de tan poco tacto
escupen silencio y pánico.

Pues no, estos no son mis versos,
aunque quieran los buitres hambrientos, 
siempre hambrientos, en las alturas
de cadáveres ciudadanos.

Yo no pliego, ni recojo, ni arribo,
ni de rodillas hinco mi pasado,
ni solo me entierro entre cuatro
paredes de miedo hipotecado.

Aquí estoy, ni el primero, ni el último,
ni en el del medio, ni liderando,
aquí estoy, blandiendo mi legado,
entre la multitud convocada
que camina como un océano.

Aquí, estoy, compañeros, con la
pluma obrera desnuda de espanto,
aquí estoy, a tu lado, a la vera
de nuestros firmes pasos.

Hoy, hoy es el día en que
hay suave brisa en el cielo
y mariposas en el asfalto.
Hoy toca, ya toca, compañeros,
Tocar con toda el alma a rebato.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Tercera edat

Poesia que llegirem el dia de la jubilació de Geles
TERCERA EDAD
Cuando después de muchas penas
conseguiste ser joven / los inclementes años
se instalan soberanos en tu espalda
cuando sabés por fin lo que deseabas
sos un experto acerca de tu infancia
y ya no adoleces de adolescencia
llega la taquicardia y como un gong
te sume en las arenas movedizas
la edad viene a la cama y nos desvela
un aire joven limpia los pulmones
pero la tos espanta las nostalgias
y nos dormimos pobres / desdichados
otras noches soñamos con ser otros
para tomar aliento simplemente
nos claveteamos en el aire
nos malvoneamos en el sol
besamos con los labios que tuvimos
y de pronto prontísimo
la vida usual con su galimatías
nos da las bofetadas de rigor
y sin embargo viejos
lo que se dice viejos
eso es sólo un rumor de los muchachos
por ahora la clave es seguir siendo jóvenes
hasta morir de viejos
Mario Benedeti

dilluns, 10 de desembre de 2012

dilluns, 26 de novembre de 2012

dilluns, 19 de novembre de 2012

Cantares

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar.
Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
Yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar...
bajo el cielo azul, temblar...
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.

(Recitado)
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar:
"caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso,
y golpe a golpe, verso a verso,
y golpe a golpe, verso a verso.

Joan Manuel Serrat canta un poema d'Antonio Machado

dilluns, 12 de novembre de 2012

dilluns, 5 de novembre de 2012


  Libre te quiero

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.

Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.

Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.

Alta te quiero,
como chopo que al cielo
se despereza.
Pero no mía.

Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.

Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.

  Agustín García Calvo
Escriptor. filòsof i poeta... ha mort el 01/11/2012. Llarga vida a la seua obra!

dilluns, 29 d’octubre de 2012

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Joy, de Robinson Jeffers


«Joy», de Robinson Jeffers
Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes.
ALEGRIA
(versió de Josep Porcar)
Per bé que l'alegria és millor que la tristesa, l'alegria no és extraordinària;
La pau és extraordinària, l'enteresa és extraordinària.
No d'alegria espurnegen les estrelles, no d'alegria el voltor
desplega a l'aire els seus grisos velams
sobre la muntanya; no d'alegria la corcada muntanya
hi roman, mentre els anys com l'aigua
hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i percaço l'alegria.»
El defalliment de la teva raça: tot i així, l'assossec
agombolarà encara aquests ulls somiadors.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Dormir, BARTOMEU RIBES GUASCH


DORMIR
Dormir amb el llop del somni.
Travessar la mar dels nàufrags.
Insistir i caure just
abans de perdre-ho tot.
Ser i a la vegada no
haver pogut ser mai res.
El desdoblament és gran,
enorme i panxut, grotesc.
Les ratlles de cada dia
s’endoblen com pals molt fins.
              Bartomeu Ribes Guasch



dilluns, 8 d’octubre de 2012

9 octubre, poema de Vicent Andrés Estellés


Sonata d'Isabel

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal.ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl.labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl.labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
               Vicent Andrés Estellés


dilluns, 1 d’octubre de 2012

Pluja, de Federico García Lorca



La lluvia tiene un vago secreto de ternura,
algo de soñolencia resignada y amable,
una música humilde se despierta con ella
que hace vibrar el alma dormida del paisaje. 

Es un besar azul que recibe la Tierra,
el mito primitivo que vuelve a realizarse.
El contacto ya frío de cielo y tierra viejos
con una mansedumbre de atardecer constante. 

Es la aurora del fruto. La que nos trae las flores
y nos unge de espíritu santo de los mares.
La que derrama vida sobre las sementeras
y en el alma tristeza de lo que no se sabe. 

La nostalgia terrible de una vida perdida,
el fatal sentimiento de haber nacido tarde,
o la ilusión inquieta de un mañana imposible
con la inquietud cercana del color de la carne. 

El amor se despierta en el gris de su ritmo,
nuestro cielo interior tiene un triunfo de sangre,
pero nuestro optimismo se convierte en tristeza
al contemplar las gotas muertas en los cristales. 

Y son las gotas: ojos de infinito que miran
al infinito blanco que les sirvió de madre. 

Cada gota de lluvia tiembla en el cristal turbio
y le dejan divinas heridas de diamante.
Son poetas del agua que han visto y que meditan
lo que la muchedumbre de los ríos no sabe. 

¡Oh lluvia silenciosa, sin tormentas ni vientos,
lluvia mansa y serena de esquila y luz suave,
lluvia buena y pacifica que eres la verdadera,
la que llorosa y triste sobre las cosas caes! 

¡Oh lluvia franciscana que llevas a tus gotas
almas de fuentes claras y humildes manantiales!
Cuando sobre los campos desciendes lentamente
las rosas de mi pecho con tus sonidos abres. 

El canto primitivo que dices al silencio
y la historia sonora que cuentas al ramaje
los comenta llorando mi corazón desierto
en un negro y profundo pentagrama sin clave. 

Mi alma tiene tristeza de la lluvia serena,
tristeza resignada de cosa irrealizable,
tengo en el horizonte un lucero encendido
y el corazón me impide que corra a contemplarte. 

¡Oh lluvia silenciosa que los árboles aman
y eres sobre el piano dulzura emocionante;
das al alma las mismas nieblas y resonancias
que pones en el alma dormida del paisaje! 
Federico García Lorca

dilluns, 24 de setembre de 2012

Un poble de Núria Freixa


Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l’escola hi dus la canalla.
És aquella veïna que et frega l’escala,
és l’avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l’amic sense feina,
és l’amiga malalta,
són els dies de boira
o els d’un sol que t’esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.
Són les nits d’estiu, les d’aire candent,
i aquelles altres vora el foc roent.

Són tots els que arriben
i els que anem perdent.
Un poble és la pell
amb la que t’has vestit.
La parla, n’és l’esperit.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Quan els senyors

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites son escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.

Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.

Quan els paladins de la lluita
fan voleiar els estendards de l'honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.

quan els patriarques de la virtut 
es planyen de la manca de tendresa
ja cal que us amageu ben amagats
de tot arreu us plouran anatemes.

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

        Miquel Martí i Pol

dilluns, 10 de setembre de 2012

Parole del tuffatore di Paestum, de Roberto Mussapi


Jo sóc l'ànima de ton pare, el capbussador:
t'he acompanyat cada nit, estic al teu costat,
conec com aleshores les teues zones d'ombra,
el llenguatge dels moviments traçat pel teu rostre,
res no ha canviat des d'aleshores, en aquest sentit.
Açò és el primer que he descobert,
el primer que volia dir-te; no canvia la percepció
dels teus instants, com no canviava 
de nit, en el somni, o per la distància.
Sé que aquest alé meu (des del fons de l'aigua, entre les actínies)
serà per tu com ho foren les meves paraules fa temps:
que infonien records i coratge,
més que el vi o una dona que t'esguarda.
El meu primer descobriment, la meua primera veritat és que res
no es trenca en el secret de l'ànima.
La resta és confús, encara és d'hora
per cercar-ne una explicació,
coralls, actínies, vides que es dibuixen amb un moviment
d'aigua i despareixen a l'instant.
No tot és llum, transparència, silenci,
galeries d'obscuritat, respiracions contingudes, després veus
que en mi alenen com si jo parlara.
M'aboque a una fondària cada vegada més gran
i sent que una llum submergida em crida des d'orient:
no sé on s'acaba, per ara,
no sé qué és, però sè que amor
la mou i determina la seua respiració.
D'aquest viatge en parlaré més endavant,
quan l'experiència siga ja coneixença,
puc parlar-te del que vaig deixar
sobre la superfície blava de les aigües,
entre les arenes blanquíssimes, les palmeres,
l'ombra de les oliveres, el vi
vessat de les àmfores:
estima la terra roja a l'ocàs,
submergeix-te en la mar per jugar, com un tritó,
assaboreix la fruita, el pa, beu i menja,
escolta el riure de les noies,
busca llurs boques, riu i desespera't,
agraeix cada dia el teu país lluminós.
Jo no sóc ton pare sinó la seua ànima,
no sé el que visc però recorde,
la costa, las piscina, els colors que formen
l'estrany dibuix de la vida mortal.
Viu en aqueixa ceràmica enlluernadora i espera
el que sabré dir-te més endavant, a la fi del viatge.
Però ara que dorms com quan, al bressol,
semblava que hi cercares els secrets del món,
ara que tens les espatlles més amples i més clars els cabells,
escolta les paraules de la meua ànima:
no sé molt d'ella —de mi mateixa—
(és d'hora, fill, no en conec prou,
gairebé no he començat, estic nadant),
no penses en el meu cos (és tard,
perles, aquelles que foren els meus ulls,
i els meus ulls reduïts a coralls),
però conec llur maridatge,
quan vivien a l’uníson en el món
i ara jo, ànima de ton pare, el capbussador,
t'entregue només aquesta provada certesa
(des del fons de l'abisme, en el calfred del capbussament):
que també l'home pot estimar eternament.

(traducció de Josep Porcar)

dilluns, 13 d’agost de 2012

Fragments de la Festa d'Elx


Germanes mies, jo voldria
fer certa petició aquest dia:
prec-vos no em vullau deixar
puix tant me mostrau amar. 
....................................................
Oh, Apòstols e germans meus!
Veniu, plorem ab tristes veus,
car hui perdem tot nostre bé,
lo clar govern de nostra fe.
..............................................
Ab gran goig, sens improperi,
som ací en breu portats.
Cert és aquest gran misteri
ser ací tots ajustats.

De les parts d'ací estranyes

som venguts molt prestament,
passant viles i muntanyes
en menys temps d'un moment.

No deixeu passar l'oportunitat i aneu a veure El Misteri D'Elx 
Misteri d'Elx - Representació completa from Patronat Misteri d'Elx on Vimeo.


dilluns, 6 d’agost de 2012

L'explicació de Joan Margarit

L’EXPLICACIÓ
De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.

Altres poemes de Joan Margarit : Després de somniar amb tú, L'amor que no m'espanta i Final de dia)
 

dilluns, 30 de juliol de 2012

dilluns, 23 de juliol de 2012

dilluns, 16 de juliol de 2012

Seré curioso de Quintin Cabrera,

De què es riuen els ministres?  O per què aplaudeixen els ministres i diputats del pp mentre anuncien les mesures del primer rescat d'Espanya?
Quintin Cabrera


SERÉ CURIOSO
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

Mario Benedetti


dilluns, 9 de juliol de 2012

Cançó del pas de la tarda, Salvador Espriu

Cançó del pas de la tarda
(Salvador Espriu)


Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada.
Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat,
quan més perfecta mor la flor

a l'aire lleu, pel gran dolor
d'aquest camí de la mirada,
se'n va tranquil·la la tarda.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Aquest estiu...

Aquestes frases curtes van ser concebudes per a pronunciar-se en veu alta com a desitjos per a celebrar l'estiu. Tu pots triar una, dues, tres o més i llegir-les cada cop que ho necessites... Que gaudiu l'estiu.

E S T I U
A  l’estiu  planifica’t  ser  positiu
A  l’estiu  continua  essent  reivindicatiu
A  l’estiu,  simplement  viu,  viu
Per  l’estiu  al  col·le  no  cal  que  veniu
Quan  ve  l’estiu  esforça’t  i  riu,  riu
Ara  que  som  a  l’estiu  aprofita  i  escriu
Per  l’estiu  alegria  repartiu
Si  ve l’estiu  voleu  i  feu  piu-piu
Tot  l’estiu,  llegiu,  llegiu
Ve  l’estiu,  prepara't  i  ix  del  niu.
Quan  ve  l’estiu  no  cal  que  corregiu
També  en  estiu  sigues  reflexiu
Ara  que  som a  l’estiu  visita  el  riu
Si  ve  l’estiu  practica  activitats  motrius
Per  l’estiu  solteu  la  perdiu  i  ventileu  la  matriu
Ara  que  és  estiu,  agafa't  un  descans  intensiu
A  l’estiu,  l’estrés  no  el  consentiu
Quan  ve  l’estiu  a  la  platja  u  s’inscriu
I  tota  faena  prescriu
Aquest  estiu  i  tots  els  estius  que  els  gaudiu.


dilluns, 25 de juny de 2012

UN I TOTS de JOAN BROSSA



UN I TOTS
Comprenc el meu lloc a l'Univers:
formo part d'una gran Vida
que acondueix els mons.
No crec pas que ningú sigui
una unitat separada de lluna
a lluna...
Tot està contingut en tot.
Espelmes i planetes.
     JOAN BROSSA



dilluns, 18 de juny de 2012

Sopa de Cabra: Seguirem Somiant


Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.
 Un home agafa una guitarra
Un home llença un crit al vent
Un home mira el buit i salta
Hi ha algú que ja ha burlat el temps.
 Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou dins els teus ulls. S
eguirem cantant
Ensorrarem els murs
Anirem sempre més lluny.
 Hi ha un home que ara estén les ales 
Un home que ha tocat el cel 
No tornarà mai més a casa 
Hi ha algú que ja ha pagat el preu. 
 Seguirem somiant 
Escoltarem la llum 
Mentre el món és mou dins dels teus ulls. 
Seguirem lluitant 
Ensorrarem els murs 
Anirem sempre més lluny. 
 Seguirem cantant 
Escoltarem la llum 
Mentre el món és mou sense els teus ulls. 
 Hi ha un home per la corda fluixa
 Hi ha un home que ara ja és del món.

dilluns, 11 de juny de 2012

No te rindas.



"No te rindas, por favor no cedas, aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda, y se calle el viento, aún hay fuego en tu alma, aún hay vida en tus sueños. Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo, porque cada día es un comienzo nuevo, porque esta es la hora y el mejor momento, porque no estás solo, ¡porque yo te quiero!"
-Mario Benedetti-
Tret de la pàgina http://www.facebook.com/Revolucionateindignateydespierta

diumenge, 10 de juny de 2012

diumenge, 27 de maig de 2012

No tractis d'esborrar la imatge que destil·les...


                                                          La Mercè Hill

dilluns, 21 de maig de 2012

Res no és mou ( o si?)

Flor de llimona tocada per la llum  VEstrada

Fa massa temps que res
no és mou, i justament
perquè res no ho ha fet,
tot preveu un oratge
imparable de llàgrimes.
      Miquel de Palol

dimarts, 8 de maig de 2012

Assertius


Hi ha persones que lluiten un dia i són bones.

Hi ha persones que lluiten un any i són molt bones.

Hi ha persones que lluiten molts anys i són millors.

Hi ha persones que lluiten tota la vida:

Eixes són les imprescindibles.
Bertolt Brecht

dilluns, 7 de maig de 2012

La Jugada


Més austers, més austers!, diuen
els mateixos que no ho han sigut mai,
els mateixos que no ho són ara,
els mateixos que no ho seran.
Per als crèduls, la penitència
no és l’anunci de cap mal averany.
Per als adeptes, la recepta
no és cap indici de cinisme.
Per als indòcils, l’ultratge
no és encara l’última decepció.
Per als pobres, la immisericòrdia
no és embrió del gran rebuig.
Més austers, més austers!, clamen.
Una jugada fosca, freda, rodona.
Una jugada d’escac i mat… al peó.
               Josep Porcar