Dos poemes de Joan Teixedor

ROSSINYOL, de Joan Teixedor

Tu també cap al núvol volaves,

i qui sap si la llei t'han dictat.

El teu cant, de retorn a la terra,

en el sol de la tarda, em fa mal.

Ocell, ocell màgic, allunya't,

rossinyol d'un abril senyalat;

massa prop el respir de les coses,

massa prop el prat llis

i massa alt el teu cant.

LA PRIMAVERA
 

Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?

Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.

---

Joan  TEIXIDOR, El príncep, Óssa Menor, Barcelona, 1954.
                                              ~