Deixa la teua flor que sure, de Lluís Alpera

Deixa la teua flor que sure 
entre els dits melangiosos de la fortuna. 
Els déus escamparan pròdigament damunt 
els astres llàgrimes de gessamins 
i aigües incommensurables per encabir-t'hi. 
Buguenvíl•lees i hores de nit circumdaran 
aquells anells de la vergonya, 
oblidada al meu sostre on tu i jo 
forçàvem l'aurora. Conjurs i dents 
de bruixa et diran el teu moment. 
Després d'un trencat temps de vidre, 
la papallona dels teus ulls volarà 
cap als nenúfars grocs de la teua cabellera. 
Una sentor d'ànsia de vida et surt 
de l'ullal del sexe, esplendorós 
en aigües de ningú. Treballa el teu fruit 
que somriu des de la indecisió. 
Fuig l'instant inútil del dubte. 
Estima, amb passió arravatadora, cada minut. 

Lluís Alpera