dilluns, 15 de desembre de 2014

No digues que no pot ser

Dius que no són bons temps per a l'amor —la vida t'espanta—, 
que busques però no hi trobes l'esperança. 
Assegures que el passat fou molt millor i dir això no et cansa, 
també dius que la humanitat no avança. 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

Dius que són temps de ràbia i de dolor —quan no ho han sigut?, pregunte. 

La felicitat és un estat presumpte. 
Assegures que hi havia un temps més digne de memòria. 
No serà que coneixes ben poc la història? 

No digues que no pot ser. 

No parles, ja no vull escoltar res més. 
Conservaré les ales, encara que siguen fetes de paper. 
No digues que no pot ser, 
quan tot està predestinat a canviar. 
Els nous temps ja s'acosten, si no pots assumir-ho fes-te a un costat. 

No digues que no pot ser. 

Conservaré les ales.

Òscar Briz

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada