La fugida

aelum, non animum mutant, qui trans mare currunt.
HORACI, Epistoles, Ad Bullatium, I, 11


I aleshores, per primera vegada,
aparegué la temptació de fugir.

S’aliaren tristesa i soledat, ensems
i tothora m’assetjaven, sense pausa,
atiant tota mena d’obsessions.

Decebut de mi mateix , entre neguits
i claustrofòbies inexplicables, cercava
signes d’assossec i de serenitat. En va.
Tard o d’hora, traspuntava la desesperació
vestida d’excuses i flaixos de fallides
que m’havien acompanyat des d’antic,
records de tot allò malmès de franc.
Tot plegat, una ensulsiada emocional,
sense llàgrimes, només entristiment;
i la felicitat refugiada en l’onanisme.

Sobre el tauler endauat de la meva vida, 
l’averany era, tanmateix, ineludible; 
estava en escac manifest i constant,
i qualsevol jugada en fals...
Calia, doncs, fugir o calia asserenar-se?

D’una banda, el murmuri de l’experiència
em mostrava els beneficis de ser prudent,
recordant-me el final d’altres disjuntives
malgrat la lluita interior i les sotragades. 

Quant a fugir, segons deia el vell poeta,
el màxim a què hom pot aspirar és a un canvi
d’horitzó, de cromatismes o de veïnatge;
les cabòries tothom se les endú amb ell, 
vagi on vagi.
Raül Torrent i Torrent 
http://relatsencatala.cat/relat/la-fugida/1047067