Va ser per la nit, quant el vent va exhalar l'últim sospir

           Nit materna
 
 El mar negre no es veu, s’escolta.
 Les canyes d’estiu es despullen
 deixant un aroma a les rutes,
 que són opaca llum de sorra.
 Així, la lluna és l’espuma
 de molts records sobre les ones
 i jo una ombra que viatja,
 que torna a la nit materna.
 Sota les constel·lacions
 la platja em regala
 el seu so veritable.
 Ser compassat.
 Aconsegueixo mirar-te, realment.
 Nit, lluna, món.

           Lluís Viñas Marcus