dilluns, 2 de març de 2015

Va ser per la nit, quant el vent va exhalar l'últim sospir

           Nit materna
 
 El mar negre no es veu, s’escolta.
 Les canyes d’estiu es despullen
 deixant un aroma a les rutes,
 que són opaca llum de sorra.
 Així, la lluna és l’espuma
 de molts records sobre les ones
 i jo una ombra que viatja,
 que torna a la nit materna.
 Sota les constel·lacions
 la platja em regala
 el seu so veritable.
 Ser compassat.
 Aconsegueixo mirar-te, realment.
 Nit, lluna, món.

           Lluís Viñas Marcus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada